L’estelada va néixer entre els catalanistes radicals de principis del segle XX, els anomenats «separatistes». A més d’una bandera provisional, també ha estat considerada un símbol de combat; en alguns casos literal: va acompanyar els voluntaris catalans a la Primera Guerra Mundial, els partidaris de Macià que van intentar una insurrecció a Catalunya des de Prats de Molló o els milicians de la columna Macià-Companys durant la Guerra Civil.
També ha estat un símbol de la reivindicació catalanista en àmbits internacionals: va acompanyar els escrits dirigits pels nacionalistes catalans al president nord-americà Wilson i els participants en la conferència de pau de París posterior a la Primera Guerra Mundial; en diferents centres catalans d’arreu es va adoptar com a ensenya pròpia, la qual cosa va provocar la protesta de les autoritats diplomàtiques espanyoles, i fins i tot a la Constitució catalana aprovada a l’Havana en 1928 en presència de Macià es va fixar l’estelada com a bandera oficial de Catalunya.
Es recullen històries com la de l’estelada de seda que van regalar les dones catalanes de Cuba a Francesc Macià i que després l’hi van reclamar indignades perquè consideraven que el president les havia traït en fer-se «autonomista», o la de la foto d’una senyera penjada al telefèric de Montjuïc l’11 de Setembre de 1944 que va ser manipulada pels franquistes per convertir-la en una estelada i reclamar més mà dura contra els «separatistes». També s’explica el naixement, el 1968, en ple franquisme, de l’estelada amb l’estel vermell, creada pel PSAN -Partit Socialista d’Alliberament Nacional-, un partit independentista que volia remarcar el seu caràcter d’esquerra marxista.