Arribats al govern aprofitant les febleses de la democràcia de Weimar, explotant l’impacte de la crisi econòmica mundial, beneficiant-se de la ceguesa de les esquerres i de l’autosuficència de les dretes, els nazis de Hitler no van desaprofitar l’ocasió que se’ls presentava l’hivern de 1933. En pocs mesos, i a través d’una paradoxalment anomenada “revolució legal”, van liquidar el sistema parlamentari, van suprimir els partits, els sindicats, els diaris i les associacions hostils, van sotmetre les esglésies, van substituir el federalisme per una rigorosa centralització, van instaurar un estat d’excepció permanent. A principis del 1934, havien desplegat un règim totalitari de partit únic aparentment irrevocable.
A partir d’aleshores, es va entrar en la fase de consolidació i perfeccionament de la dictadura. La Nit dels Ganivets Llargs del juny de 1934 significà la fi de l’autonomia del Partit Nazi i, al mateix temps, la instauració de l’assassinat com una eina de la política d’Estat. La mort del mariscal Hindenburg va permetre a Hitler acumular un poder absolut i ser objecte d’una lleialtat i una glorificació pseudo-religioses, però també intensificar la seducció i la nazificació de les Forces Armades. I la promulgació, el setembre de 1935, de les Lleis de Nuremberg va formalitzar l’exclusió dels jueus alemanys de la comunitat nacional.
Paral·lelament, el nazisme donava, encara amb cautela, els seus primers passos en política exterior: la reincorporació al Reich de la regió del Sarre, el restabliment del servei militar obligatori i la reactivació de la indústria d’armament, contra les clàusules del tractat de Versalles. Dos anys i mig després del seu triomf, la fórmula de l’Alemanya nazi estava clara: opressió cap endins, i expansió cap enfora.