Un cop dissipat el miratge d’una desfeta soviètica abans de l’hivern de 1942, després que l’anhel de conquerir el petroli del Caucas hagués arrossegat la Wehrmacht a la ratera de Stalingrad i que els exèrcits italoalemanys fossin també derrotats al nord d’Àfrica, a mitjan 1943, amb les tropes nord-americanes ja desplegades a la riba sud del Mediterrani, una victòria final del Tercer Reich resultava objectivament impossible. Aquell estiu, la caiguda de Mussolini i el canvi de bàndol d’IItàlia ho acabaven de confirmar.
Tanmateix, ni aquest seguit de males notícies, ni els bombardejos cada cop més intensos que la rereguarda alemanya sofria per part dels angloamericans no van esquerdar el front intern, l’adhesió almenys passiva de la immensa majoria dels ciutadans del Reich al règim nazi. Alguns autors han parlat d'”apatia lleial”, altres d’un “conformisme paralitzant”. El fet és que la societat alemanya, mimada pel seu govern en termes de proveïment gràcies al saqueig dels jueus i dels països ocupats, va mantenir l’adhesió al Führer i l’obediència bàsica al sistema fins al final, i no pas principalment per simple temor a la repressió.
De qualsevol manera, el curs de les operacions militars era cada cop més desastrós per molt que la propaganda de Goebbels s’esforcés a ocultar-ho. L’exaltació del “geni del Führer”, de la seva intuïció clarivident, havia convertit mariscals i generals en simples auxiliars d’un Hitler cada cop més llunàtic, més presoner de les seves obsessions, els seus deliris i les seves paranoïes. Quan l’èxit del desembarcament aliat a Normandia va iniciar el compte enrere de la desfeta final del Reich, un grup d’oficials van voler donar a Alemanya una sortida digna mitjançant l’eliminació del dictador.
El fracàs del complot de juliol de 1944 significà la fi de l’única oposició que hauria pogut enderrocar el règim. Només restava ja la resistència a ultrança, esperonada per la por a la venjança dels vencedors i concebuda per Hitler com una mena d’immolació col·lectiva: ja que el poble alemany no havia estat capaç de guanyar la guerra, no era digne de sobreviure.
En efecte, sis milions i mig d’alemanys no van sobreviure a l’apocalipsi que ells mateixos havien desfermat. Als altres els costaria moltes dècades redimir-se de la responsabilitat col·lectiva per totes les atrocitats que el Tercer Reich havia comès en nom seu.