Després de llegir la notícia d’un accident aeri a l’Himàlaia, Tintín té un somni on el seu jove amic Tchang ferit li demana ajuda mig enterrat a la neu. L’endemà s’assabenta pel diari que Tchang viatjava a l’avió sinistrat, i que no han trobat supervivents. Però Tintín creu que Tchang és viu i part cap a Katmandú amb l’objectiu d’organitzar una expedició de rescat.
Tintín viatjarà aquesta vegada a la mil.lenària Xina. A Xangai descobreix l’origen d’un poderós verí que fa embogir. S’enfronta amb una terrible banda de traficants d’opi i amb uns agents japonesos que fins al final del llibre mantenen el suspens del lector.
En finalitzar Els cigars del faraó, Hergé havia anunciat a Le Petit Vingtième que Tintín havia de prosseguir el seu viatge cap a l’Extrem Orient. Llavors va rebre una carta del Pare Gosset, capellà dels estudiants xinesos a la Universitat de Lovaina, que li va aconsellar documentar bé sobre la Xina i la seva cultura i li va presentar a Tchang Tchong-Jen, jove xinès estudiant d’art a l’Acadèmia de Belles Arts de Lovaina. De seguida van simpatitzar i es van fer grans amics. (Podem reconèixer en el personatge Txang, el noi xinès amic de Tintín). A través llargues converses amb Tchang, Hergé va poder endinsar-se en el coneixement de la cultura de la Xina, allunyant-se dels tòpics sobre els xinesos que tenien els europeus, absolutament allunyats de la realitat. L’amistat amb Tchang duraria tota la vida, tant en la ficció com en la realitat.
Aquest és el primer àlbum que Hergé assumiria plenament, i a partir d’aquí es va documentar sempre en profunditat sobre els països a on havia de viatjar Tintín.
La Castafiore anuncia la seva arribada a Moulinsart, i el capità intenta fugir de viatge a corre-cuita, però ensopega amb un graó trencat que encara no han vingut a arreglar i es trenca els lligaments. Neix la remor d’una relació sentimental entre la cantant i el “vell llop de mar” i s’omple tot de paparazzis. I desapareixen les joies …
En aquest àlbum no hi ha viatges ni grans aventures, i aquí està la gràcia d’Hergé per aconseguir mantenir la intriga. Tota l’acció passa a Moulinsart, dins i als jardins i als voltants del castell. Segons ens explica el mateix Hergé: “En començar aquest àlbum, la meva intenció era també la de simplificar, la de entrenar a narrar, aquesta vegada, una història en la qual no passés res, sense recórrer al exotisme. Simplement per veure si era capaç de mantenir el lector en suspens fins al final “.
El robatori d’un fetitxe arrumbava del museu etnogràfic porta en Tintín a la república sud-americana de Sant Teodoro. Allà es veu immers en la guerra d’aquest país amb el seu veí Nou Rico, i es converteix en ajudant del general Alcázar, controvertit personatge que tornarem a trobar més endavant en altres aventures.
Tintín s’endinsa a la selva fins a trobar als Arumbayas i descobrir el misteri del fetitxe robat.
Aquesta aventura de Tintín va començar a publicar a Le Petit Vingtième a finals de 1935 i va sortir en volum el 1937. Va ser posada en color el 1943. Aquí una vegada més, Hergé inclou lusions de l’actualitat mundial. El conflicte entre San Teodoro i Nou Rico pel petroli està basada en la sagnant guerra del Gran Chaco, que va enfrontar el Paraguai i Bolívia durant els anys trenta i va durar tres anys causant més de 100.000 morts. Hergé és gairebé absolutament fidel a la realitat. Converteix “el Gran Chaco” pel “Gran Chapo” i transforma els noms de dues companyies petrolieres, però tota la resta és d’una exactitud escrupolosa.
En aquest àlbum Hergé ens descriu el primer dels seus països imaginaris, dels quals farà posteriorment una de les seves especialitats.
Aquest àlbum marca un retorn a l’aventura. Comença a aparèixer al setmanari Tintín, el setembre del 1966, quatre anys després de la fi de les joies de la Castafiore. Aquí ens retrobem amb Rastatopoulos, a qui crèiem ofegat al final de Stock de coc, i al seu amic Allan. Apareix una nova figura: el riquíssim Lazlo Carreras, l’home que no riu mai. Carreiras és un milionari propietari d’avions, de companyies petrolieres, de la beguda Sanitat-Cola. Aquest personatge va ser inspirat per Marcel Dassault. És un personatge paradoxal: està entre els bons, però sota l’efecte del sèrum de la veritat es retrata com un ésser sense massa escrúpols a l’hora d’haver pastat seva fortuna. Cap al final de la història descobrim a Mik Ezdaditoff, personatge que va ser inspirat per Jacques Bergier, autor del llibre Le Matin des Magiciens i animador de la revista Planète. Veiem aquí la fascinació d’Hergé pels fenòmens paranormals i extraterrestres.
Tintín emprèn aquest cop un viatge a Escòcia seguint la pista d’uns malfactors. Descobrirà el secret que amaguen els murs del castell de Ben More, a l’illa Negra, i al seu misteriós monstre.
L’illa Negra apareix a Le Petit Vingtième del 15 abril 1937 al 16 de juny de 1938. L’àlbum va ser editat per primera vegada a finals de 1938 en blanc i negre. El 1943 es va passar a color reduint el nombre de pàgines a 62. L’any 1965, en realitzar la traducció anglesa, l’editor britànic va assenyalar a Hergé nombrosos errors que contenia aquest volum des del punt de vista anglès. Hergé va enviar el seu col.laborador Bob de Moor a Anglaterra amb la llista d’errors i l’encàrrec de rejovenir i autenticar la història. Així L’illa Negra va ser totalment redibuixada i modernitzada.
És d’observar que ja en l’edició de 1937 surt un televisor, i encara que els primers assaigs daten de 1923 era encara llavors un invent relativament confidencial.
Els seguidors de les aventures de Tintín van haver d’esperar vuit anys després de Vol 714 per Sydney, per poder llegir Tintín i els Pícaros, que va començar a aparèixer l’any 1976. Hergé ara només treballava per plaer, i no tenia cap pressa. La idea va trigar a prendre forma. Tenia clar l’entorn: Amèrica del Sud. Per a la història es va inspirar una mica en l’assumpte de Regis Debré i els Tupamaros. Però aquests successos no són més que el quadre de l’aventura. Tornem a anar a la imaginària república de San Teodoro, (vegeu L’orella escapçada), on dos generals aspirants a dictador es fan una guerra contínua per aconseguir el poder. Retrobem l’inefable general Alcazar (veure La orella trencada, Les set boles de cristall), el coronel Sponsz (L’afer Tornassol), ara sota el nom de Esponja, que ha estat enviat per Bordúria per donar suport al general Tapioca, i l’explorador Ridgewell (vegeu L’orella escapçada). Serafí Llautó també va per aquí amb la seva aclaparadora personalitat, hi ha al grup dels alegres Turulones, i també trobem a la “encantadora” dona de Tapioca: la terrible Peggy.
Crida l’atenció en aquest àlbum és que Tintín va amb texans, condueix una moto portant un casc amb el signe hippie de la pau i fa ioga.
Quan Tintín recull una cartera oblidada en un banc no pot imaginar-se que això li portarà al país de Sildàvia, situat al centre dels Balcans. Allà s’assabenta que hi ha una conspiració per robar el ceptre del rei, Musk XII, sense el qual aquest no pot seguir regnant. I el seu país veí, Bordúria, té clares intencions d’invasió.
La trama està clarament influïda per l’època. La història es va publicar a Le Petit Vingtième del 4 agost 1938 al 10 d’agost de l’any següent. Els signes que anunciaven la Segona Guerra Mundial eren nombrosos i l’Alemanya de Hitler preparava la invasió d’Àustria, que va quedar annexionada convertint-se en una província més del tercer Reich.
Veiem a El ceptre d’Ottokar com Bordúria intenta annexionar el país de Sildàvia, amb l’ajuda d’un tal Musstler, (el nom és una composició de Hitler i Mussolini). Els Bordúria poden identificar-se amb els nazis en moltíssims aspectes: els noms, els uniformes, els avions i per la seva tàctica d’infiltració a Sildàvia.
L’any 1947 l’àlbum va ser redissenyat a color.
Seguint la pista d’una misteriosa llauna de cranc, Tintín acaba presoner en un vaixell d’una banda de traficants d’opi. Allà troba el malvat Allan i per primera vegada el capità Haddock, llavors un patètic esclau de la seva addicció a l’alcohol, vici que li comporta innombrables problemes a ell i Tintín que intenta ajudar-lo. La rehabilitació del capità vindrà després de la seva forçada desintoxicació en la seva travessia del desert.
El 10 de maig les tropes alemanyes entren a Bèlgica, interrompent la publicació de Tintín al país de l’or negre. El desastre plana sobre tot el país. Hergé, amb la seva filla i la seva cunyada, va marxar a París el 15 de maig i per això van marxar a casa d’uns amics a la regió de Aubergne, a l’espera dels aconteixements. El 30 de juny van tornar a Brussel.les i allà es va trobar Hergé que Le Vingtième Siecle havia mort, i amb ell havia desaparegut també Le Petit Vingtième.
Un meteorit es dirigeix cap a la terra i molts presagien la fi del món. Tintín va a l’observatori astronòmic on coneix el professor Calys. Per sort els presagis no es compleixen i només arriba a la terra un fragment del meteorit, que cau a l’oceà Àrtic. L’advertir la presència d’un element desconegut, el professor Calys organitza una expedició al vaixell Aurora, de la qual formen part Tintín i el capità Haddock.
L’estel misteriós serà en primer àlbum dissenyat ja directament a color i va ser publicat l’any 1942.
Tintín compra al mercat vell la maqueta d’un galió antic. Resulta ser una rèplica del vaixell que governava l’avantpassat del capità Haddock, el cavaller de Hadoque, que va lluitar contra el pirata Rackham el Roig, que transportava al seu vaixell un gran tresor que roman amagat des de fa segles.
Aquesta història va començar a publicar a Le Soir l’11 de juny de 1942, en plena època d’ocupació de Bèlgica i va ser un dels àlbums preferits d’Hergé. Per realitzar el disseny de l’Unicorn, Hergé es va basar en una precisa documentació de navilis del segle XVII, al museu de la Marina de París.
Aquesta obra mestra del còmic, publicada el 1944, és la continuació de “El secret de l’Unicorn” i relata la recerca del tresor del pirata Rackham el Roig. Entra en escena el professor Tornassol, l’entranyable científic inventor savi i despistat, a qui després tornarem a trobar en les següents aventures de Tintín, i que passarà a ser un dels seus bons amics.
Després de dos anys d’absència en què ha viatjat a Perú i Bolívia, l’expedició etnogràfica Sanders-Hardmuth torna a Europa havent descobert diverses tombes inques. S’han portat la mòmia de l’inca Rascar Capac, també anomenat «el que desencadena foc del cel», que portava posades valuoses joies d’or massís.
Al cap de poc temps, tots els participants de l’expedició van caient víctimes d’un mal misteriós, i sempre que això passa són trobats els fragments d’una petites boles de vidre
Tintín i el capità Haddock acompanyats del inseparable Milú han viatjat fins al Perú a la recerca del professor Tornassol, que ha estat raptat per haver-se atrevit a posar-se la polsera de la mòmia inca Rascar Capac. Tintín descobreix al professor en el vaixell de càrrega Pachacamac, però no aconsegueix alliberar-lo. Les pistes els portaran a fer un llarg viatge en companyia d’Zorrino, un noi indi, a través de les muntanyes dels Andes i la selva cap a un temple secret dels inques.
Aquesta aventura de Tintín tracta de la lluita entre les grans companyies petrolíferes. Tot comença quan la gasolina adulterada envaeix el mercat. Tintín viatja al país d’Khemed, on una lluita de poders enfronta l’emir Ben Kalish Ezab contra Bab El Ehr, cadascun finançat per una companyia de petroli diferent. Entra en escena el terrible Abdalah, fill de l’emir. Hergé es va inspirar en una fotografia del veritable rei Faisal II de quan era petit. Aquest àlbum ha passat per nombroses versions abans de conèixer la seva forma definitiva. Va començar a aparèixer el 25 de setembre de 1939 a Le Petit Vingtième, a continuació del ceptre d’Ottokar, però va esclatar la guerra. El 9 de maig de 1940, les forces alemanyes entren el Brussel.les i s’interromp la publicació de Le Petit Vingtième, i amb ell, Tintín al país de l’or negre. La història, s’atura en l’actual pàgina 26 de l’àlbum, i no serà continuada fins a 6 anys més tard a la revista Tintín.
Aquesta obra va començar a publicar al setmanari Tintín a partir del 30 de març de l’any 1950, dinou anys abans de l’arribada de l’home a la lluna. No es tracta de ciència ficció sinó d’una anticipació tan precisa com li va ser possible. Hergé va entrar en contacte amb el doctor Bernard Heuvelmans, autor del llibre L’homme parmis els étoiles (L’home entre les estrelles), especialista en el tema, que va col.laborar amb l’equip.
Es va realitzar una maqueta extraordinària del coet, que va ser sotmesa a l’aprovació de Ananolf, autor del llibre La astronàutica. Era completament desmuntable i li permetia en tot moment el jove Bob de Moor, responsable principal dels decorats, saber en quin lloc de la nau espacial es trobaven els personatges.
Hergé té la gràcia de donar un to humorístic a totes les escenes d’explicacions científiques que podrien avorrir el lector. Així, quan Wolf i Tornassol expliquen elements més o menys complicats, hi ha el capità Haddock per fer saltar el somriure amb les seves rèpliques.
Aquesta segona entrega de l’aventura lunar de Tintín va ser publicada el 1954. Com en la primera part, Objectiu: la Lluna, no expliquem aquí l’argument, per no espatllar el plaer als que llegeixin aquests àlbums per primera vegada.