A «Broadway Danny Rose», de Woody Allen, un grup de d’amics del món de l’espectacle rememoren al voltant d’una taula la vida i miracles d’un company de professió ja desaparegut. Aquest és també el punt de partida del documental sobre PEPE RUBIANES: el 12 de gener de 2010, en un pis del Passeig de Gràcia,un grup d’amics que el van conèixer millor que ningú i que s’autodenominen «Les viudes de Rubianes», es troben (com acostumen a fer de tant en tant) per sopar i recordar com era Pepe, la seva insòlita personalitat, els bons (i mals) moments compartits, les anècdotes, els trets que millor defineixen el còmic mes polèmic i inclassificable d’aquest país.
Companys inseparables com Joan Lluís Bozzo, amb qui va començar la seva carrera d’actor; Pep Molina, actor, amb qui va compartir tantes vivències i viatges; Joan Gràcia , membre del Tricicle; Lucila Aguilera, amb qui va estar casat set anys i va continuar mantenint una amistat profunda i sincera; Carles Flavià, còmic, showman i el seu amic de l’ànima; María Rosales, el seu gran amor i mà dreta durant quinze anys; Toni Coll, el seu manager; Manel Pousa, «el pare Manel», capellà amb qui Rubianes mai va deixar de col·laborar en els seus festivals benèfics; i per últim Joan Manel Serrat, amic de tota la vida per qui el Pepe sentia una admiració recíproca.