Una llengua que camina demostra que l’avanç en la normalització lingüística al País Valencià és conseqüència del naixement de l’ensenyament en valencià fa més de 25 anys. El documental deixa en evidència que no hi una implantació òptima, arreu del territori valencià, dels programes d’ensenyament en valencià perquè el govern autonòmic posa continus entrebancs a la seua extensió generalitzada.
No obstant, el prestigi de l’ensenyament en valencià és indubtable i, malgrat que s’han fet i s’estan fent intents de marginar-lo, per part de l’administració valenciana, la societat el valora i el defensa.
Després de més de 25 anys, les primeres generacions de valencians que han estudiat en la nostra llengua són persones adultes que fan tots els possibles per viure en català a casa, al carrer i al treball. Aquesta idea és la que ha donat nom al documental Una llengua que camina. La vivesa del valencià la sustenten les persones i el camí ferm de la normalització és real gràcies als passos, al compromís individual de multitud de ciutadans que incorporen el català als diferents àmbits de la vida, que el fan útil i necessari. Són avanços lents, com qui camina per una costera, però ferms i efectius.
L’acte «Som una nació» en defensa de la identitat catalana va omplir el Camp Nou el 10 de juny del 1981 i va representar la culminació del naixement del moviment Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes.
Pocs mesos després de l’intent de cop d’estat del 23-F i del «Manifest dels 2.300», en què un grup d’intel·lectuals criticaven la política lingüística del govern de la Generalitat de Catalunya, naixia un moviment social com a resposta al que consideraven una sèrie d’atacs i agressions cap a Catalunya i la seva identitat. La Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes va estar activa des del 1981 fins al 1993.
Durant el període comprès entre el 1985 i el 1990 van portar a terme accions directes de diversos tipus per a la normalització lingüística de Renfe, l’aeroport, Telefónica o Correus, que consistien a pintar rètols en català, cabines telefòniques i bústies de correu, llençar milers d’avions de paper o col·lapsar les cues de les caixes de grans superfícies comercials. Era una forma de lluita no violenta en què els seus seguidors van anar acumulant detencions, interrogatoris a comissaria i judicis al llarg del temps. Les accions dels «cridaires» o «los lingüísticos», com els anomenava la policia, van jugar un paper rellevant en la vida política i social del país d’aquells anys. Anaven des de la normalització lingüística fins a la reforestació i prevenció d’incendis, en contra de l’ingrés del país a l’OTAN o de l’ús de les centrals nuclears.
Aquesta iniciativa és una nova manera de plantejar la campanya “El català, llengua comuna”, que les 24 entitats treuen al carrer des de fa sis anys per la diada de Sant Jordi. Aquest any s’ha intentat donar un nou enfocament a la campanya amb la celebració d’aquest lip dub, que, a diferència d’altres iniciatives similars, té una clara finalitat reivindicativa i social: en un context de diversitat lingüística (a casa nostra es parlen més de 250 llengües), el català és la llengua que ens uneix a tots i a totes, és l’idioma amb el qual volem construir la societat i que tothom pot compartir, per això volem que sigui la llengua comuna.
La Diada Nacional, com altres símbols de Catalunya, ha estat forjada durant anys amb constància per la societat civil, malgrat les prohibicions, les dictadures i l’oblit institucional.
El documental “Forjadors de la Diada” explica la història de la commemoració de l’Onze de Setembre, des del 1888, quan podem situar la primera convocatòria ciutadana en “honor als màrtirs de 1714”. Des d’aleshores, podem anar resseguint com la societat civil catalana forja un símbol, que mantindrà sempre una gran força, malgrat les prohibicions i persecucions continuades.
De l’aliança entre ZIP FILMS, Televisió de Catalunya i UTÒPIC i dels directors Enric Saurí i Marta Rovira, n’ha sortit un projecte documental que vol oferir una mirada sociològica al voltant de la Diada Nacional de Catalunya a partir dels preparatius per a la celebració de la Diada, l’any 2007, a Barcelona, Vic i Gironella. A la vegada, el documental realitza un recorregut històric que permet descobrir el naixement de la commemoració de la Diada a finals del segle XIX; la repressió durant la dictadura de Primo de Rivera; la institucionalització de la festa a partir de la proclamació de la República; la reivindicació nacional durant la Guerra Civil; la llarga nit del franquisme; la revifalla de la celebració en la clandestinitat; l’esclat multitudinari i reivindicatiu de les diades del 1976, a Sant Boi, i del 1977, a Barcelona; i, finalment, les diverses maneres de viure i sentir la Diada en l’actualitat.
El lip dub per la independència fou un acte multitudinari, popular i festiu que tingué lloc a Vic el diumenge 24 d’octubre del 2010. L’esdeveniment fou concebut com un lip dub per donar suport a la causa de la independència de Catalunya i, al mateix temps, entrar al World Records Academy batent el rècord mundial de participació en una acció popular d’aquesta mena.
Amb la globalització i la democratització s’ha produït l’emergència de les nacions sense estat que aspiren a decidir el seu propi futur constitucional perquè:
a) No volen sotmetre les seves decisions a unes estructures estatals que no acullen el dret de la diferència (cultural, lingüística, econòmica, històrica).
b) Els estats centrals representen un topall a les pròpies capacitats de desenvolupament i no són interlocutors vàlids davant els organismes internacionals.
c) La independència és un dret democràtic. És la mirada d’un entomòleg que estudia la viabilitat d’uns processos que Occident, malgrat les resistències, sembla que viurà en els pròxims anys.
“Adéu, Espanya?” és un treball que compara la realitat de Grenlàndia, Escòcia i el Quebec amb Catalunya. Per fer-ho, el documental es pregunta: la independència/secessió és democràtica? El segon interrogant que formula “Adéu, Espanya?” és: els processos d’independència són jurídics – emparats en clàusules legals- o polítics –fruit d’una negociació?
Utilitzem cookies per garantir que us donem la millor experiència al nostre lloc web. Si continueu utilitzant aquest lloc, assumirem que us plau.D'acord
