Recorregut de 1.400 quilòmetres per Escòcia. L’objectiu del viatge: recollir els arguments del «Yes» i del «No», les dues postures que s’enfronten en el referèndum del 18 de setembre. Aquest dia, els escocesos hauran de prendre la decisió més important dels últims 300 anys: si es mantenen o no dins del Regne Unit.
El recorregut comença a la frontera entre Anglaterra i Escòcia. I, a partir d’aquí, cada parada serveix per reflectir els diferents temes i arguments que han anat apareixent al llarg de la campanya. Què pensen de la independència a la costa pesquera, que sempre s’ha considerat maltractada per les quotes imposades des de la Unió Europea? Quina és l’opinió de les companyies petroleres del Mar del Nord? I què votaran les antigues grans ciutats industrials escoceses, ara convertides en zones deprimides on algunes famílies ja han arribat a la tercera generació consecutiva que viu de subsidis?
El 1725 Francesc de Castellví, supervivent de l’11 de setembre de 1714, es va exiliar a Viena, on va escriure les «Narraciones históricas», una obra sobre la Guerra de Successió en què va treballar durant 32 anys. La periodista Mònica Terribas recupera el relat i, amb la recreació històrica que protagonitzen Pere Arquillué, Lluis Marco, Àlex Monner i Nao Abet, ens explica les causes d’un enfrontament d’abast europeu.
Aquest Onze de Setembre té voluntat de tornar a ser històric, marcat per la cadena humana de més de 400 quilòmetres. És la Via Catalana cap a la Independència, sorgida de l’impuls de l’Assemblea Nacional Catalana.
Aquest Onze de Setembre té voluntat de tornar a ser històric, marcat per la cadena humana de més de 400 quilòmetres. És la Via Catalana cap a la Independència, sorgida de l’impuls de l’Assemblea Nacional Catalana.
Fa 24 anys, els països bàltics, Estònia, Letònia i Lituània, van protagonitzar una acció reivindicativa sense precedents: fer una cadena humana de més d’un milió i mig de persones que unís les tres repúbliques per cridar l’atenció mundial en favor de la recuperació de la seva independència i la superació històrica del repartiment territorial de l’est d’Europa entre l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica.
Inspirada en aquest precedent, l’Assemblea Nacional Catalana va decidir fer una rèplica a Catalunya en suport de les tesis sobiranistes. El repte també és majúscul: unir amb una cadena humana els 400 quilòmetres, a través d’un recorregut irregular i en alguns casos desdoblat, que separen les poblacions del Pertús i les Cases d’Alcanar.
Però de qui va ser la idea? Com es va preparar aquesta iniciativa que sens dubte tornarà a influir sobre el debat polític? «30 minuts» aborda un document d’urgència que, també amb la pinzellada de l’experiència bàltica, vol relatar el compte enrere de la Via Catalana: els dubtes d’última hora, els preparatius, el repte de la captura fotogràfica de la gran manifestació popular, el posicionament de la societat civil sobre l’acció… Un document viu, amb la veu dels testimonis, amb la vocació de servir d’instantània d’un esdeveniment que vol ser històric en el debat polític i en el procés de construcció nacional de Catalunya.
L’estelada va néixer entre els catalanistes radicals de principis del segle XX, els anomenats «separatistes». A més d’una bandera provisional, també ha estat considerada un símbol de combat; en alguns casos literal: va acompanyar els voluntaris catalans a la Primera Guerra Mundial, els partidaris de Macià que van intentar una insurrecció a Catalunya des de Prats de Molló o els milicians de la columna Macià-Companys durant la Guerra Civil.
També ha estat un símbol de la reivindicació catalanista en àmbits internacionals: va acompanyar els escrits dirigits pels nacionalistes catalans al president nord-americà Wilson i els participants en la conferència de pau de París posterior a la Primera Guerra Mundial; en diferents centres catalans d’arreu es va adoptar com a ensenya pròpia, la qual cosa va provocar la protesta de les autoritats diplomàtiques espanyoles, i fins i tot a la Constitució catalana aprovada a l’Havana en 1928 en presència de Macià es va fixar l’estelada com a bandera oficial de Catalunya.
Es recullen històries com la de l’estelada de seda que van regalar les dones catalanes de Cuba a Francesc Macià i que després l’hi van reclamar indignades perquè consideraven que el president les havia traït en fer-se «autonomista», o la de la foto d’una senyera penjada al telefèric de Montjuïc l’11 de Setembre de 1944 que va ser manipulada pels franquistes per convertir-la en una estelada i reclamar més mà dura contra els «separatistes». També s’explica el naixement, el 1968, en ple franquisme, de l’estelada amb l’estel vermell, creada pel PSAN -Partit Socialista d’Alliberament Nacional-, un partit independentista que volia remarcar el seu caràcter d’esquerra marxista.
Quan el mes de febrer va sorgir la idea de fer una estelada humana, a cap de nosaltres no ens movia cap altre motiu que el de la reafirmació de pertinença al país. Volíem fer visible el nostre desig de compartir aquest anhel de llibertat que omple carrers, places i viles de punta a punta del nostre país. I fer-ho des d’Igualada i amb la gent d’Igualada, la nostra comarca i tots aquells altres amics que ens volguessin acompanyar.
Malgrat això, Catalunya, i els catalans, hem estat (i som) sistemàticament «estigmatitzats» pel sol fet de ser-ho. Hem patit (i patim) un espoli sense precedents al món, que ens empobreix dia a dia, i que ens afecta directament a tots i cadascun de nosaltres, i que fa que el fruit del nostre esforç i treball se l’emportin els de sempre emparat amb els arguments de sempre o els que siguin: avui li diuen la Constitució, ahir li deien dret de conquesta.
Hem sigut (i som) víctimes (en paraules del periodista Jaume Clotet, que va compartir amb nosaltres l’Estelada Humana), d’un implacable genocidi invisible: cultural, lingüístic, social, econòmic…
L’important, però, és que estem posant fi a tot això. Hem dit prou! I hem perdut la por. Com va insistir Salvador Cardús des del balcó d’aquest ajuntament: NO TENIM POR!
Joan Sales, a Incerta Glòria, deia: «Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, es tracta de deixar de ser imbècils». Guanyarem!!
Visca Catalunya lliure
El 13 de juny del 2010 es van celebrar eleccions generals a Bèlgica. Els acords per formar govern es van allargar durant un any i mig. Durant tot aquest temps, Bèlgica va viure amb un govern federal en funcions, però el país va continuar funcionant sense que es notés. Per què?
Aproximació a la realitat institucional, social, cultural i econòmica de les regions estat que integren Bèlgica: Brussel·les, Flandes; Valònia i la Comunitat Germanòfona. Amb una extensió similar a la catalana i uns onze milions d’habitants, a Bèlgica es parlen tres llengües: neerlandès, francès i alemany. Un país on cada comunitat lingüística viu d’esquena a l’altra.
Trenta-una persones reflexionen sobre el dret a l’autodeterminació i la situació política que es viu a Catalunya, la més transcendent de la seva història moderna. ”Hola, Europa”! és un viatge que transcorre pels paisatges, les ciutats i les idees. I rebat cada un dels missatges de la por.
El 80% dels diputats al Parlament de Catalunya donen suport a una consulta per decidir el futur col·lectiu i polític del país. Un 55% dels catalans ha manifestat, segons les enquestes, la seva voluntat de donar suport a una Catalunya amb estat propi. Aquestes xifres no es donen en cap de les nacions que han formulat la possibilitat d’esdevenir independents dels estats als quals pertanyen: el Quebec, Flandes, Escòcia o el País Basc. El fet més transcendent del moment polític que viu Catalunya respon al dret democràtic de poder decidir el futur constitucional del país.
El documental indaga i reflexiona sobre les raons d’aquest posicionament, des de la situació actual, i aborda els arguments i les dificultats que aquest procés pacífic i democràtic haurà de superar.
Relat que gira sobre l’Onze de Setembre
Després d’aquesta primera anàlisi sobre el canvi produït per la manifestació de l’Onze de Setembre, ”2012. El repte de decidir” intenta exposar les causes per entendre què és el que ha passat entre el gener i el desembre del 2012 i per què el govern català ha passat de la
col·laboració inicial amb el govern espanyol a reclamar-li, al final de l’any, la capacitat de traslladar a la societat catalana la possibilitat de crear un estat propi.
En funció d’aquest criteri central, el programa manté constantment un doble relat: d’una banda, el que protagonitzen els moviments socials, que reiteradament han fet arribar la seva protesta al carrer en contra dels efectes de la crisi econòmica, i de l’altra, el relat que protagonitza el mateix món polític, a través del pols entre els governs català i espanyol.
Un pols que passarà de les polítiques de col·laboració a un distanciament que, a final d’any, s’acosta a la ruptura, per la negativa del govern espanyol a negociar el pacte fiscal.
En relació amb les situacions concretes d’aquest doble relat, dins de l’àmbit social s’expliquen, entre altres, qüestions com l’evolució de l’atur, la crisi econòmica, la crisi del deute i del dèficit, el rescat, la falta de crèdit per a les famílies i les empreses, la reforma financera, i les protestes per la reforma laboral i pel fet de que la majoria dels diners públics es destinin a subvencionar els bancs, mentre que es resten de prioritats de caràcter social.
I mentre aquí es produeix aquest doble relat, en el context internacional hi ha també un debat del qual es fa ressò el balanç de l’any de TV3: el debat entre austeritat i creixement, amb noms concrets, com Grècia, Merkel, Sarkozy, Hollande, Monti, Draghi, etc. Hi
ha també la crisi de l’euro, la guerra civil a Síria, la revolta a Egipte, la llum verda al referèndum d’Escòcia i la reelecció d’Obama. Són fets amb un protagonisme rellevant.
Després de la manifestació de l’Onze de Setembre i de la negativa de Mariano Rajoy a negociar el pacte fiscal, la política catalana ha fet un salt qualitatiu: s’han convocat eleccions anticipades i el Parlament, per majoria, ha aprovat que durant la pròxima legislatura es faci una consulta perquè Catalunya pugui decidir sobre el seu futur.
Però és viable, des del punt de vista jurídic, el camí de la independència? De quina manera pot convocar aquesta consulta, el Parlament? La Constitució espanyola és un mur infranquejable? Quines mesures prendrà el govern espanyol enfront de les iniciatives del govern i del Parlament de Catalunya? És possible arribar a una negociació amistosa? Catalunya podria continuar dins de la Unió Europea? Com és que al Quebec i a Escòcia es poden fer referèndums sobre l’autodeterminació i aquí no? La independència és viable, econòmicament?
En el programa, hi participen el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón; el ponent de la Constitució Miquel Roca; el director de l’Institut d’Estudis Autonòmics i exvicepresident del Tribunal Constitucional Carles Viver Pi-Sunyer; els professors de Ciència Política i experts constitucionalistes Ferran Requejo, Joan Lluís Pérez Fransech, Juan Carlos Gavara, Antoni Abat i Javier Pérez Royo; els economistes Núria Bosch, Ángel de la Fuente i Xavier Cuadras; la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Carme Forcadell, i l’alcalde d’Arenys de Munt i impulsor de les consultes pel dret a decidir, Josep Manel Ximenis.
La manifestació ”Catalunya, nou estat d’Europa” amb gairebé 2 milions de participants va tenir lloc a Barcelona durant la Diada Nacional de Catalunya de l’any 2012. Fou organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana, la presidenta de la qual, Carme Forcadell, va dir que ”el 12 de setembre, el Govern haurà de començar a treballar per la independència de Catalunya”.
Trenta-cinc anys després de la històrica manifestació a Barcelona per reclamar l’estatut d’autonomia, l’Onze de Setembre un milió i mig de catalans van tornar a sortir als carrers de la capital catalana amb un lema inequívoc:”Catalunya, nou estat d’Europa”
La convocatòria de l’Assemblea Nacional Catalana va rebre la resposta multitudinària de catalans arribats de tots els racons del territori, que van envair els carrers de Barcelona amb crits d”’Independència”. La resposta ciutadana va desbordar les previsions de participació dels organitzadors i més encara les previsions de les formacions polítiques.
La Gran Via, el passeig de Gràcia, gran part de l’Eixample barceloní, la Via Laietana… fins a arribar al parc de la Ciutadella, on té la seu el Parlament de Catalunya, es van convertir en un mar de catalans, famílies senceres arribades en milers d’autobusos, amb les senyeres i estelades al vent per reivindicar els seus drets nacionals.
La marxa de Barcelona, massiva i cívica, marcara sens dubte un abans i un després en la relació entre Catalunya i espanya. el poble va parlar. Va protagonitzar la manifestació més gran viscuda mai a Catalunya, la manifestació que pot canviar la seva història.
Tardor del 1711. Durant 34 dies d’autèntica agonia, el castell de Cardona va resistir un setge de més d’11.000 soldats de l’exèrcit més ben preparat del moment. Tenia un enorme potencial de guerra i els millors enginyers militars, però no va poder amb la resistència del miler d’ocupants d’una fortalesa imperfecta gràcies a l’estratègia, la previsió i la fermesa dels defensors. Aquesta duríssima batalla és, segurament, l’episodi més desconegut i més fascinant de la Guerra de Successió Espanyola.
El documental té quatre grans protagonistes: Manuel Desvalls, governador del castell de Cardona; l’enginyer militar Jean-Baptiste Joblot, principal estratega dels borbònics; el coronel comte de Gehlen, comandant de les tropes austriacistes, i Pere Ventallol, el rector de Bergús, el diari del qual ens permet conèixer els fets vistos des del prisma de la població civil. A partir dels testimonis escrits que van deixar tots quatre, “1711. El setge” relata en primera persona, i amb gran precisió, els fets que es van viure a Cardona fa 300 anys.
La crisi econòmica ha situat les autonomies en el punt de mira. Però com va començar tot? Qui va demanar autonomia després de la mort de Franco? Per què es van crear disset autonomies? Per què es va generalitzar el “café para todos”? Aquest reportatge ha volgut anar més enllà de la polèmica actual i ha volgut tornar als orígens: al naixement de l’estat de les autonomies, ara fa més de trenta anys.
La crisi econòmica ha situat les autonomies en el punt de mira. Però com va començar tot? Qui va demanar autonomia després de la mort de Franco? Per què es van crear disset autonomies? Per què es va generalitzar el “café para todos”? Aquest reportatge ha volgut anar més enllà de la polèmica actual i ha volgut tornar als orígens: al naixement de l’estat de les autonomies, ara fa més de trenta anys.
Trenta-cinc anys després de la històrica manifestació a Barcelona per reclamar l’estatut d’autonomia, l’Onze de Setembre un milió i mig de catalans van tornar a sortir als carrers de la capital catalana amb un lema inequívoc:”Catalunya, nou estat d’Europa”
La convocatòria de l’Assemblea Nacional Catalana va rebre la resposta multitudinària de catalans arribats de tots els racons del territori, que van envair els carrers de Barcelona amb crits d”’Independència”. La resposta ciutadana va desbordar les previsions de participació dels organitzadors i més encara les previsions de les formacions polítiques.
Niño Becerra va ser un dels primers a predir la crisi actual en el seu llibre “El crash del 2010”, i ara volem que ens ajudi a mirar endavant i a interpretar qüestions que ens afecten a tots, com la reforma de les pensions i del mercat laboral, o la viabilitat de l’estat de les autonomies, ara posat en dubte des de diversos fronts.
Tardor del 1711. Durant 34 dies d’autèntica agonia, el castell de Cardona va resistir un setge de més d’11.000 soldats de l’exèrcit més ben preparat del moment. Tenia un enorme potencial de guerra i els millors enginyers militars, però no va poder amb la resistència del miler d’ocupants d’una fortalesa imperfecta gràcies a l’estratègia, la previsió i la fermesa dels defensors. Aquesta duríssima batalla és, segurament, l’episodi més desconegut i més fascinant de la Guerra de Successió Espanyola.
Parlem d’infraestructures. Més concretament, de la gestió política de les infraestructures. Després de la disbauxa de despesa pública en infraestructures i obres monumentals dels últims anys, Espanya es troba amb línies d’AVE sense usuaris, aeroports on no hi aterren avions o centres culturals ruïnosos.
De tot això, ens en parla Germà Bel, doctor en Economia per la Universitat de Barcelona, on exerceix com a catedràtic d’Economia Aplicada, i màster d’Economia per la Universitat de Chicago. Va ser diputat en el Congrés entre el 2000 i el 2004 i portaveu d’Economia i Hisenda del grup socialista.
El professor Bel ha investigat a fons la política d’infraestructures a Espanya i a Europa i ens explicarà els antecedents històrics que han portat els governs espanyols dels últims anys a traçar línies d’AVE a tort i a dret i a entossudir-se a no voler potenciar un corredor ferroviari mediterrani tot i la insistència de la Unió Europea.
Com fa en el seu llibre “España, capital París”, ens explicarà amb detalls on ens ha portat aquesta política d’infraestructures irreflexiva i més lligada al segle XVIII que al segle XXI.
Com a mostra, dues dades: a Espanya hi ha més autopistes per milió d’habitants que a Alemanya i Espanya és el país europeu amb més quilòmetres d’alta velocitat en servei.
Concert que va fer Lluís Llach al Camp del Barça el 6 de juliol del 1985, davant més de 100.000 espectadors. S’emet una versió reduïda de l’esdeveniment, la mateixa que es va poder veure l’11 de setembre del 1995, per commemorar el 10è aniversari del concert.
Utilitzem cookies per garantir que us donem la millor experiència al nostre lloc web. Si continueu utilitzant aquest lloc, assumirem que us plau.D'acord
