En els últims vint anys, dinou països d’Europa s’han convertit en estat. Es podria arribar a convertir en un nou estat d’Europa, Catalunya? És viable, des del punt de vista jurídic, el camí de la independència?
Una llengua que camina demostra que l’avanç en la normalització lingüística al País Valencià és conseqüència del naixement de l’ensenyament en valencià fa més de 25 anys. El documental deixa en evidència que no hi una implantació òptima, arreu del territori valencià, dels programes d’ensenyament en valencià perquè el govern autonòmic posa continus entrebancs a la seua extensió generalitzada.
No obstant, el prestigi de l’ensenyament en valencià és indubtable i, malgrat que s’han fet i s’estan fent intents de marginar-lo, per part de l’administració valenciana, la societat el valora i el defensa.
Després de més de 25 anys, les primeres generacions de valencians que han estudiat en la nostra llengua són persones adultes que fan tots els possibles per viure en català a casa, al carrer i al treball. Aquesta idea és la que ha donat nom al documental Una llengua que camina. La vivesa del valencià la sustenten les persones i el camí ferm de la normalització és real gràcies als passos, al compromís individual de multitud de ciutadans que incorporen el català als diferents àmbits de la vida, que el fan útil i necessari. Són avanços lents, com qui camina per una costera, però ferms i efectius.
Relat que gira sobre l’Onze de Setembre Després d’aquesta primera anàlisi sobre el canvi produït per la manifestació de l’Onze de Setembre, ”2012. El repte de decidir” intenta exposar les causes per entendre què és el que ha passat entre el gener i el desembre del 2012 i per què el govern català ha passat de la col·laboració inicial amb el govern espanyol a reclamar-li, al final de l’any, la capacitat de traslladar a la societat catalana la possibilitat de crear un estat propi.
Colom i la Casa Reial Catalana intenta desmuntar la fal·làcia d’un Colom plebeu, analfabet i estranger que té els alts càrrecs polítics i militars que només tenien els membres de la casa reial i certs nobles. És possible que un estranger analfabet arribés als cim més alt de l’estructura de l’estat? És possible que ho aconseguís enganyant el rei Ferran i tota la cancelleria, sense que ningú no ho denunciés? O potser el que realment va passar és que el diputat, militar, almirall i ambaixador Colom es va emparentar amb una dona de la reialesa de Portugal i de Catalunya -una descendent del comte Jaume d’Urgell-, i per aquesta raó va poder accedir als càrrecs a què va accedir i viure a les corts on va viure, amb la més absoluta de les normalitats i sense cap denúncia institucional. El documental, basant-se en els estudis d’en Jordi Bilbeny, mira d’explicar els fets i de donar sentit a la mentalitat reial del Descobridor i a la dinastia que els Colom van crear a l’altre costat de l’Atlàntic.
Agustí Bordas és un català amb passaport canadenc, que viu a Ottawa des de fa més de 10 anys; llicenciat en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona i té dos màsters en Gestió i Administració Pública, un d’ells per la universitat canadenca de Carleton.
És conseller principal de polítiques del govern federal canadenc. L’any 2002 es va incorporar al ministeri de Medi Ambient com a gestor en matèria d’acords bilaterals, i des del 2009 té responsabilitats directives al sector aeroespacial del ministeri federal d’Indústria canadenc.
Agustí Bordas no ha perdut el contacte amb la realitat política i social del nostre país i és articulista en diversos mitjans digitals en català.
En molts d’aquests articles ha parlat de com millorar la gestió política i administrativa en una Catalunya amb sobirania pròpia.
Tenint ben present el model de l’estat canadenc, Bordas ens diu que, en democràcia, la gestió dels afers públics ha d’estar en mans de funcionaris de carrera, professionals de la gestió pública que garanteixin la solidesa de l’acció del govern i assegurin a llarg termini l’estabilitat de les institucions.Segons Agustí Bordas, no són fiables els estats, com l’espanyol, que només planifiquen les accions governamentals amb l’horitzó temporal de guanyar unes eleccions i mantenir-se en el poder.
Contra aquest oportunisme polític que viu pendent de les enquestes i no té inconvenient a incrementar la despesa pública endeutant les generacions futures, cita una frase del pensador nord-americà del segle XIX James Freeman Clarke:”Un polític pensa en la propera elecció; un estadista pensa en la propera generació. Un polític cerca l’èxit del seu partit; l’estadista cerca l’èxit del seu país. L’estadista vol guiar, mentre que el polític s’acontenta seguint el corrent”.
Agustí Bordas ens explicarà per què creu que és viable un futur estat català, i ens explicarà amb dades per què una Catalunya sobirana està cridada a ser el primer territori europeu en potencial econòmic i estratègic.
Una dona inicia el seguiment de les pistes que un jove historiador li va marcant sobre la falsificació històrica que envolta tots els fets relacionats amb el descobriment d’Amèrica i posa de manifest un engany acceptat per la ciència històrica i que fa alguns segles que dura. Amb l’ajuda de múltiples converses i entrevistes, amb l’Armand de Fluvià, Ferran Juste, Jordi Bilbeny, la protagonista anirà desemmascarant una per una totes les tergiversacions històriques i polítiques que s’amaguen darrera el descobriment d’Amèrica.
L’espai explica què és i què significa el Barça pels seus socis i simpatitzants, i per què es diu que és més que un club. El reportatge destaca els lligams de l’entitat amb Catalunya i el seu paper d’altaveu d’un sentiment, que s’expressa, cada partit, en un escenari com el Camp Nou, recinte del qual es mostren espais emblemàtics com els vestidors, la capella, les graderies o el Museu. A més, també inicideix en la feina que el FC Barcelona fa a La Masia amb els nens del futbol base. Aquesta tasca és un mirall en el qual s’està mirant la Major League Soccer (MLS) dels EUA per millorar el nivell dels seus futbolistes, ja que considera que el model Barça és un model d’èxit i d’espectacle, que l’ha dut a ser el millor equip de futbol del món. El reportatge compta amb les intervencions del president Sandro Rosell i els futbolistes Cesc Fàbregas, Gerard Piqué, i Leo Messi.
Òmnium cultural és el nom d’una entitat catalana creada per la societat civil per superar les limitacions que el règim franquista imposava a la llengua, la cultura i el poble de Catalunya.
Òmnium celebra aquest any el cinquantenari de la seva fundació amb una sèrie d’actes que han evidenciat l’evolució que ha viscut l’entitat en aquest mig segle. Cinquanta anys donen per molt i el seguiment detall seria inabastable, però si es mira amb perspectiva, resulta que la història d’Òmnium és a la vegada la història del país i la de les tres generacions que hi ha conviscut.
Quan el mes de febrer va sorgir la idea de fer una estelada humana, a cap de nosaltres no ens movia cap altre motiu que el de la reafirmació de pertinença al país. Volíem fer visible el nostre desig de compartir aquest anhel de llibertat que omple carrers, places i viles de punta a punta del nostre país. I fer-ho des d’Igualada i amb la gent d’Igualada, la nostra comarca i tots aquells altres amics que ens volguessin acompanyar.
Durant anys i de manera repetida apareixia en les cròniques del NO-DO un Francisco Franco pescant enormes peixos en diversos rius del nord de la península amb una habilitat que el cronista es cuidava de lloar com a increïble. Mig món ja sospitava aleshores que tot allò era un muntatge, però no hi havia manera de saber-ho perquè el “noticiario documental” va ser un dels millors invents del règim per fer-se autopropaganda i aquelles imatges de pesca, evidentment, ho eren.
Com molta gent recorda, en els noticiaris editats, quan Franco jugava a golf li entraven totes les pilotes i cobrava uns peixos formidables, però, com es veurà, la realitat era tota una altra.Un passeig per les imatges més grotesques del NO-DO a les quals s’han afegit uns valuosíssims retalls provinents del magatzem anomenat de descartes del noticiari que no havien estat mai projectats públicament. La combinació entre les imatges del que es deia i les que s’amagaven és com a mínim sorprenent i, a vegades, mostren la subtilesa de la censura, mentre que, en altres, evidencien la manipulació del règim a l’hora de no mostrar la decrepitud del “caudillo”.
Franco volia que Espanya fos un país fantàstic i el NO-DO era el millor vehicle per transmetre aquesta imatge de felicitat col·lectiva, de perfecció política i de bravura en la figura del seu líder.
Yuri Gagarin feia broma tot dient: “Mai no sabré si vaig ser el primer ésser humà a l’espai o bé el darrer gos”. Els gossos Dezik i Gypsy van ser els primers que van viatjar a l’espai i ho van fer en un coet llançat amb èxit l’any 1951. “El més solitari i infeliç dels gossos” va ser la Layka, que va ser enviada a l’espai l’any 1957 a bord d’una nau Vostok, que en aquells temps no disposava de mecanismes de retorn ni de protecció solar. Només tenia bitllet d’anada. Però els gossos més famosos van ser Belka i Strelka, que van anar i tornar de l’espai sense patir cap incidència i que van aterrar en una àrea prèviament planificada el 19 d’agost del 1960. Micos, gats, tortugues, rates, ocells i peixos van seguir els passos d’aquests gossos pioners de l’espai. Un zoo complet va ser enviat a l’espai ara fa més de 50 anys.
Philippe Druillet, artista polifacètic francès que va revolucionar el món del còmic els anys 70, d’una energia devastadora, d’esquerres i sense pèls a la llengua, es disposa a conèixer el passat del seu pare, mort quan ell era petit. Li ha costat anys decidir-se a fer aquest pas. Ho fa, diu, perquè la gent que hi ha patit tingui dret a la informació que se li deu.
Durant la feina de recerca de “Lluís Companys, camins retrobats”, en diferents documents, va aparèixer un nom: Victor Druillet. Un home amb un paper important, però alhora poc clar, en la repressió d’exiliats republicans a França. Calia saber-ne més coses, però no resultava senzill: els arxius francesos no donaven permís per consultar els seus dossiers.
El seu fill tampoc no facilitava l’accés a uns documents que parlaven del seu pare, però també de la detenció de Lluís Companys a França, de la relació del seu pare amb el policia Pedro Urraca –que va portar Companys a Espanya–, de les seves relacions estretes amb l’ambaixada espanyola a París, de la detenció de Josep Tarradellas durant l’exili…
“GUEST” té la forma d’un diari de viatge. Al llarg d’un any, aproximadament, s’enregistren els diferents encontres, retrats, observacions, descripcions, indagacions, cròniques i petits successos esdevinguts en el marc de festivals de cinema a Vancouver, Bogotà, Sao Paulo, l’Havana, Mèxic DF, Nova York, Boston, París, Tübingen, Lisboa, Hong Kong, Varsòvia, Jerusalem. Aquests enregistraments poden adoptar la forma de l’apunt fugaç, o la del desenvolupament seqüencial, el registre de “cinema directe” o el “film poema”. Darrere d’aquest trenat d’apunts, aparentment fruit de l’atzar, s’hi dibuixen línies temàtiques, personatges recurrents, relacions de causa-efecte, que sembla que sostenen una trama subterrània. A cadascun d’aquests fragments hi batega, inherentment, un film; la situació, el conflicte, el personatge que hauria de gestar-lo. “Allò observat” es manifesta com un estadi primer, essencial i inesgotable, del cinema.
“Rain: A tribute to the Beatles on ice” és el musical d’homenatge als Beatles sobre la pista de patinatge. Amb les millors cançons de la banda mítica anglosaxona, recupera les melodies més sentides de les últimes dècades.
Documental que explica, en forma de “thriller” d’acció i aventura, com un equip d’activistes, documentalistes, experts en efectes especials i submarinistes, s’enrolen en una missió clandestina per destapar com en un indret costaner del Japó es du a terme una matança sense precedents: anualment, centenars de dofins són aniquilats per un grup de pescadors japonesos.
Fent servir tècniques de gravació nocturna, aparells d’imatge i de so camuflats, i orquestrats com si es tractés d’una missió militar secreta, l’equip del documental, liderat per l’ensinistrador de dofins Richard O’Barry – que va ensinistrar el famós dofí de la sèrie “Flipper” – dóna llum a un secret amagat durant anys: la matança anual – per obtenir la carn de dofins – que es du a terme a la badia de Taiji, una població costanera del Japó que, aparentment, es caracteritza per la devoció cap a aquests animals. El resultat és aquest documental, guanyador de l’Oscar 2009 i multipremiat en nombrosos festivals, que és una barreja de periodisme d’investigació, documental mediambiental i “thriller” d’acció que ha convençut l’audiència.
un dels secrets del triomf del Barça a Roma, gràcies a l’estrena del vídeo que Guardiola va idear per motivar els seus jugadors. Un vídeo que ja ha adquirit l’etiqueta de mític per als seguidors blaugrana.
Van ser només set minuts, però van ser decisius. Pep Guardiola va decidir afrontar la final de la Champions contra el Manchester United, escurçant l’escalfament dels seus jugadors per tenir temps de projectar-los un vídeo al vestidor.
Escenes de la pel·lícula “Gladiator” barrejades amb imatges de tots els jugadors del Barça en moments de gran esforç van copsar totalment els sentiments dels allà presents. A més, la sessió estava ambientada amb la música del film protagonitzat per Russell Crowe, que va donar pas a una altra melodia que segur que va ser clau: l’ària titulada “Nessun Dorma” del darrer acte de l’òpera “Turandot”, de Giacomo Puccini.
“Seduïts pel Pep”, un programa centrat en la figura de l’entrenador Pep Guardiola i els seus èxits a la banqueta del Barça. Es fa un intens recorregut al voltant de la seva personalitat seductora, a través de les reflexions de diferents personatges, molt lligats al tècnic blaugrana: el seu amic David Trueba; el seu “àngel de la guarda” Manel Estiarte; la seva germana Francesca Guardiola; els seus capitans al vestidor; Carles Puyol, Xavi Hernández i Andrés Iniesta; el seu entrenador favorit, Juan Manuel Lillo, el periodista Ramon Besa i l’home que el coneix fins a l’últim detall; i el seu “alter ego” a “Crackòvia”, l’actor del “Crackòvia” Pep Plaza. Tots ells interpreten i expliquen la particular manera de fer i de ser de l’autèntic líder de l’actual Barça. Aquest programa especial del departament d’Esports ha estat realitzat per l’equip del programa “Zona Zàping”, i pels creadors del vídeo motivador de la final de la Champions de Roma del 2009
A “Paraula de Pep”, s’explica quin és el model de futbol que ha posat en marxa el tècnic blaugrana i quina és la seva filosofia; es repassa el primer any de Guardiola a la banqueta a través de les paraules clau que ha anat repetint de forma insistent al llarg de la temporada i, també, es reviuen alguns dels moments més espectaculars de l’any d’un Barça de rècords com són: el 2 a 6 del Bernabéu, la nit de Stamford Bridge contra el Chelsea, la final de la Copa contra l’Athletic de Bilbao i la festa pel títol de Lliga al Camp Nou.
Videoclip que uneix la cançó “Que tinguem sort”, d’en Llach, amb imatges d’en Pep fent d’entrenador: el treball i les victòries.
El cercle del 4 és un repàs dels quatre anys de Pep Guardiola com a entrenador del F. C. Barcelona a través de la mirada i les opinions dels seus quatre capitans: Carles Puyol, Xavier Hernández, Andrés Iniesta i Víctor Valdés.
Els quatre han volgut fer un particular homenatge de comiat al seu “míster” a través del programa i, per això, en un to molt personal expliquen les seves reaccions de sorpresa després de conèixer la decisió de Guardiola de deixar el club, analitzen i interpreten els motius de la marxa del tècnic, recorden les seves primeres converses del 2008 amb Guardiola, repassen els seus millors records d’aquests quatre anys, escullen les imatges que no oblidaran mai i trien el millor partit.
Però, sobretot, els quatre capitans demostren el seu orgull pel model i el futbol que ha jugat sempre l’equip de Pep Guardiola, fins al final. Un estil que els ha permès guanyar-se el respecte del sempre exigent públic del Camp Nou que els va acomiadar amb una de les ovacions més grans que es recorda després de la derrota contra el Chelsea quan els va deixar fora de la Final de la Champions de Munic.
L’especial “L’àlbum del Pep” fa un repàs a la vida i trajectòria de l’excapità blaugrana. El
jugador fa unes declaracions de balanç en què no defuig parlar dels temes més conflictius. El programa repassa l’àlbum d’imatges de la vida personal i professional del jugador. És un intent de parlar del Pep futbolista, però també del Pep persona.
El ‘Titanic’… El vaixell més famós de la història. No tot està dit, ni de bon tros, de les causes que el van portar al fons del mar en el seu viatge inaugural a travès de l’Atlàntic. En principi, la col·lisió amb un iceberg que surava molt més al sud del que era habitual va ser el motiu de l’enfonsament. És cert, però el ‘Titanic’ havia estat construït per superar col·lisions molt més importants. De fet, es pensava que, encara que la meitat del vaixell s’inundés d’aigua, el ‘Titanic’ continuaria surant.
Tanta era la confiança en les virtuts marineres del vaixell més gran del món que fins i tot es van reduir el nombre de bots de salvament perquè els passatgers fruïssin millor de les vistes.
Aquesta és una investigació profunda sobre les causes de l’enfonsament. I ho fa resseguint els testimonis de la investigació que es va fer immediatament després de l’enfonsament, el 1912, i amb els coneixements tècnics que tenim avui en dia.
Flashmob per la independència de Catalunya, realitzat el 18 de març de 2012 a les 12h a la plaça Catalunya de Barcelona. Més de 8000 persones van omplir el centre de la plaça Catalunya amb barretines, senyeres i estelades en una acció flasmob que va durar menys de 5 minuts. L’objectiu d’aquesta iniciativa és donar a conèixer arreu del món la necessitat que té Catalunya de ser independent per tal d’assegurar el seu futur com a nació. Tots els pobles tenen el dret a ser lliures i el deure de ser-ho. Espanya ens roba la llibertat i és i ha estat la ruïna moral, política i econòmica dels catalans. Perquè Catalunya sigui un país més just, més digne, més avançat, més obert i més responsable ha de disposar del dret a decidir. A una Catalunya amb futur li cal la independència.
Aquella llegendària Lliga 1973/74 va ser guanyada amb total autoritat després de 14 anys de sequera gràcies al gran equip que es va formar al voltant del crack holandès Johan Cruyff. Sens dubte, el partit més recordat va ser aquest, el del mític 0-5 en el Santiago Bernabéu. Aquell dia l’equip barcelonista va ser un corró que va dominar de cap a peus a un Reial Madrid totalment abatut, fins al punt que un diari madrileny va titular el dia després: “El Madrid en mans del Barça. Una titella. “Va ser un partit que els barcelonistes mai oblidaran.
A «Broadway Danny Rose», de Woody Allen, un grup de d’amics del món de l’espectacle rememoren al voltant d’una taula la vida i miracles d’un company de professió ja desaparegut. Aquest és també el punt de partida del documental sobre PEPE RUBIANES: el 12 de gener de 2010, en un pis del Passeig de Gràcia,un grup d’amics que el van conèixer millor que ningú i que s’autodenominen «Les viudes de Rubianes», es troben (com acostumen a fer de tant en tant) per sopar i recordar com era Pepe, la seva insòlita personalitat, els bons (i mals) moments compartits, les anècdotes, els trets que millor defineixen el còmic mes polèmic i inclassificable d’aquest país.
Companys inseparables com Joan Lluís Bozzo, amb qui va començar la seva carrera d’actor; Pep Molina, actor, amb qui va compartir tantes vivències i viatges; Joan Gràcia , membre del Tricicle; Lucila Aguilera, amb qui va estar casat set anys i va continuar mantenint una amistat profunda i sincera; Carles Flavià, còmic, showman i el seu amic de l’ànima; María Rosales, el seu gran amor i mà dreta durant quinze anys; Toni Coll, el seu manager; Manel Pousa, «el pare Manel», capellà amb qui Rubianes mai va deixar de col·laborar en els seus festivals benèfics; i per últim Joan Manel Serrat, amic de tota la vida per qui el Pepe sentia una admiració recíproca.
