Avui els catalans tenen una imatge pacífica i entenimentada. Però, durant els últims tres segles, Catalunya ha viscut la majoria d’anys sota la violència, de vegades amb episodis brutals. Fins al punt que la fama de violents dels catalans va traspassar fronteres. En aquest episodi de la sèrie “300” explorem per què aquest país ha viscut tants anys sota la violència i què hem fet o què no hem fet per aturar-la.

Després de la guerra de Successió, i durant molts anys, la presència de l’exèrcit a les ciutats catalanes va ser font de conflictes. I, més encara, a partir del moment en què, trencant la tradició, les autoritats militars van implantar les quintes obligatòries pels joves catalans. La campana Honorata de la catedral de Barcelona va ser la protagonista de la primera gran revolta contra les quintes.

Les grans revoltes urbanes van ser les protagonistes al segle XIX. La nova classe obrera -sense canals de participació democràtica-, les guerres carlines i la repressió encarregada a l’exèrcit, van fer un còctel literalment explosiu. Vegeu, si no, la bullanga de 1835, que va acabar amb el cadàver del general encarregat de reprimir la revolta arrossegat pels carrers de Barcelona.

Els enfrontaments violents entre obrers i patrons van continuar durant molts anys. A principis del segle XX, davant l’empenta del moviment anarquista, alguns empresaris van decidir exercir la repressió pel seu compte. Són els anys del pistolerisme.

El clima d’hostilitats i la manca de representació de la classe obrera van continuar fins a l’esclat de la Guerra Civil, que alguns van utilitzar per passar comptes amb el passat. Durant els primers mesos de guerra, a la rereguarda van morir assassinades unes 4.000 persones. L’any següent, en plena guerra, la Generalitat encarrega al jutge Bertran de Quintana que obri les fosses i investigui els autors dels crims.

Després de la guerra, la dictadura de Franco venia la imatge d’un país en pau. Però la pau no era sinó el terror i la repressió que paralitzava la gent. A la comissaria de Barcelona, l’encarregat d’aquesta repressió implacable era el comissari Antonio Juan Creix.

Veure més detalls de la fitxa

Durant els últims tres segles Catalunya ha passat de ser un país agrícola i comercial a ser una potència industrial. I aquesta transformació no ha estat senzilla per a un país que mai no ha tingut ni matèries primeres ni recursos energètics. A més, aquesta transformació econòmica, tan diferent de la situació d’altres regions espanyoles, sovint no ha estat entesa ni atesa en les polítiques econòmiques dels governs espanyols. En aquest episodi de la sèrie “300” repassarem aquesta transformació que ha situat Catalunya com una de les grans regions productives d’Europa.

La primera història d’aquest episodi ens porta a Cabra del Camp, a l’Alt Camp, poc després del final de la Guerra de Successió. Els geògrafs reials recorren les propietats per fixar l’import d’un nou impost, el cadastre. Però els pagesos sovint els enreden.

La segona història explica les peripècies de Carles Ardit, que a principis del segle XIX recorre els centres tèxtils europeus fent d’espia industrial a sou de la Cambra de Comerç de Barcelona.

A continuació, el programa es trasllada a Tremp per veure com es construeix la primera gran presa hidroelèctrica de Catalunya, gràcies a l’empenta de F.S. Pearson i de Carles Montanyès.

Aquesta industrialització va convertir Catalunya en un dels centres productius més importants d’Europa. Semblant a Milà, si no fos que Milà té alguna cosa més: poder polític i capacitat d’influir en les polítiques governamentals.

L’episodi acaba amb el primer cotxe que es va construir a Catalunya. Era el 1890 i anava a deu per hora. Va ser un gran fracàs comercial, però va inaugurar una indústria que s’ha convertit en un element central de la productivitat catalana des de fa cinquanta anys.

Veure més detalls de la fitxa

En aquest episodi de la sèrie “300”, el presentador ens explica diverses històries quotidianes que ens permeten veure què ha passat amb la llengua d’aquest país els últims tres-cents anys. La pregunta que es fa és: com és que tres-cents anys després encara parlem català? Com és que el català no ha desaparegut del mapa, com gairebé ha passat amb totes les llengües minoritàries europees?

Després del 1714, la nova administració espanyola va engegar un projecte per unificar tot el territori amb una sola llengua, el castellà. Però a la Catalunya de llavors pràcticament només es parlava català. El 1786, el jutge Francisco de Zamora va recórrer tot Catalunya amb un encàrrec del rei Carles III: esbrinar si les mesures que s’havien dictat per aconseguir aquell objectiu havien fet efecte o no.

A mitjans del segle XIX, la llengua del país estava canviant. Les classes benestants havien assumit el castellà com a llengua habitual per a la cultura, la política i els negocis. I la imposició del castellà a les escoles es començava a notar. Vegeu si no el diari que va deixar escrit Ramon Argullol, un viticultor manresà, en què ens explica les peripècies per conquistar el cor d’una joveneta trenta anys més jove, la Roser… o la Rosario.

En aquesta mateixa època, el gaèlic irlandès, que fins aleshores era la llengua majoritària a Irlanda, va començar a desaparèixer. Fins al punt que a principis del segle XX, quan Irlanda es va convertir en un estat independent, la llengua irlandesa pràcticament havia desaparegut. El presentador viatja a l’illa per descobrir-ne els motius.

A Catalunya podia passar el mateix. Però aleshores un grup d’intel·lectuals va proposar-se recuperar la llengua literària catalana. I l’any 1859 van organitzar els primers Jocs Florals recuperats.

Les dues dictadures del segle XX, la de Primo de Rivera i la de Franco, van reprendre el projecte unificador d’una manera violenta. Però l’autèntic canvi lingüístic va venir dels grans moviments migratoris del segle. Molts d’aquells nouvinguts van impulsar un nou canvi històric. A l’escola Rosselló-Pòrcel de Santa Coloma de Gramenet, la ciutat més castellanoparlant del país, un grup de pares immigrants van impulsar la primera experiència d’immersió lingüística.

Veure més detalls de la fitxa