Richard Nixon va ser un dels presidents més controvertits dels EUA Mentre que per a alguns va representar, arran del Cas Watergate (1973), el pitjor de la democràcia americana; per a uns altres va ser un gran estadista que va contribuir a posar fi a la Guerra Freda.
6 de maig del 2007, segona volta de les eleccions presidencials. Mentre els francesos es disposen a escollir el seu nou president, Nicolas Sarkozy, segur de la victòria, roman enclaustrat al seu domicili, vestit amb la bata, abatut. Porta tot el dia reunint-se amb Cecília, la qual el refusa. Aquests darrers cinc anys que ara arriben a la seva fi passen davant de nosaltres: expliquen l’ascensió de Sarkozy, el seu joc brut i els seus enfrontaments rere les càmeres.
Henry Hill és un xicot de Brooklyn, mig irlandès, mig sicilià, a qui els seus veïns mafiosos decideixen ‘adoptar’ de jovenet perquè es criï com un membre més de la ‘família’. La relació de Henry amb Jimmy Conway, un dels dirigents més respectats de la màfia, permet veure la vida interna d’aquesta societat especial: les amistats, els idil.lis, les bromes macabres i com es despatxen els ‘negocis’. En el llenguatge dels mafiosos, entre ells s’anomenen ‘els nostres’ i Henry segueix el camí per ser-ne un.
Joseph Goebbels havia nascut a Renània el 1897, fill d’un comptable fervorosament catòlic. Nen malaltís, intel·ligent i solitari, afectat des de petit per una coixesa que li va impedir servir a l’exèrcit, va cursar estudis superiors gràcies a les beques i, el 1921, es va doctorar en literatura a la Universitat de Heidelberg. Frustrat en les seves ambicions intel·lectuals i amargat per la manca de reconeixement, el 1922 va ingressar en el moviment nazi, on el seu talent com a comunicador i la seva energia el van incorporar aviat al nucli dirigent, malgrat les ferotges rivalitats internes.
Cada cop més interessat pels mecanismes d’adoctrinament de les masses, va estudiar el model de la propaganda soviètica i va transformar el partit nazi en un partit església, amb el Führer com a déu, els comunistes i els jueus com a dimonis, etcètera. “Quin és el primer manament d’un nacionalisocialista?”, preguntava un catecisme redactat per Goebbels el 1930. “Estimar Alemanya per damunt de totes les coses, i el camarada de raça com a tu mateix”.
Poques setmanes després de la presa del poder, el març de 1933, el doctor Goebbels -tal com es feia tractar per distingir-se dels nazis d’acció als als que menyspreava- ocupà un nou càrrec fet a la seva mida: ministre d’Educació Popular i Propaganda; és a dir, cap de l’enorme maquinària cultural, mediàtica i de control ideològic d’un Tercer Reich cada cop més totalitari. Durant els mesos i anys següents, Joseph Goebbels va perfeccionar i expandir els mitjans i les tècniques de persuasió política: va depurar la premsa, va potenciar la ràdio i la televisió, va posar sota estricte control la literatura i el teatre, l’esport i el cinema, les arts plàstiques i la música. Tot plegat, amb l’objectiu d’homogeneïtzar els 65 milions d’alemanys aris en el motlle del racisme, del culte a la força, del nacionalisme agressiu i de l’obediència cega a Hitler. Sense aquest gran treball de seducció col·lectiva, ni el desencadenament de la Segona Guerra Mundial ni els crims que el nazisme hi va cometre no haurien estat possibles.
El segon documental comprèn els anys de 1937 a 1945, i toca diversos exemples de la tasca adoctrinadora i manipuladora de Joseph Goebbels al capdavant de l’aparell de comunicació nazi: des de l’apropiació del festival d’òpera wagneriana de Bayreuth fins a les justificacions de la Nit dels Vidres Trencats, el gran pogrom antisemita del novembre de 1938, o del pacte dels nazis amb els soviètics de l’agost de 1939, pròleg de l’inici de la Segona Guerra Mundial.
Va ser, però, a partir d’aquell 1 de setembre quan el paper polític de Goebbels va assolir la màxima importància. El ministre de Propaganda del Reich, erigit en una mena d’intermediari entre el Führer i el poble alemany, va esdevenir la verinosa llengua del nazisme en guerra, la veu de les amenaces apocalíptiques de Hitler, l’orador estrella dels grans actes de masses al Palau d’Esports de Berlín. I, al mateix temps, Goebbels era qui controlava amb mà de ferro la censura, i qui encarregava els films propagandístics destinats a justificar la persecució contra els jueus, o la lluita contra Anglaterra, o, més tard, la resistència enfront dels soviètics. Partidari màxim de la guerra total, el doctor Goebbels es va comprometre a fons amb els objectius exterminadors del sistema nazi, com ho proven nombrosos passatges dels seus Diaris.
En aquest sentit, la maquinària que ell dirigia va ser molt més important que la Gestapo de cara a mantenir la cohesió i la resistència de la societat alemanya sota les bombes aliades i amb els exèrcits enemics cada cop més a prop, de cara a alimentar, contra tota lògica, la quimera de la victòria. Només el suïcidi del Führer li va fer perdre les esperances, no pas les conviccions ni les lleialtats. Dos dies més tard, l’1 de maig de 1945, després d’haver mort els seus sis fills -els noms dels quals començaven tots per la lletra “H” en homenatge a Hitler-, Joseph Goebbels i la seva esposa Magda se suïcidaven al búnquer de la Cancelleria. Aquella, que havia estat considerada la família ària ideal, no podia caure a les mans de l’Exèrcit Roig, i l’orgullós doctor Goebbels no estava disposat a suportar, a diferència d’altres jerarques nazis, ni la captivitat ni un judici com el de Nüremberg.
La pel·lícula repassa la biografia de Yukio Mishima, un dels escriptors japonesos més famosos del segle XX. Explica la seva turbulenta vida artística i mediàtica, així com els detalls més íntims de la seva complicada i contradictòria personalitat, i també el seu suïcidi ritual, que va commocionar el món l’any 1970.
L’estiu del 1956, Colin Clark, de 23 anys, deixa Oxford per fer carrera al cinema treballant com a assistent al set de rodatge de El príncep i la corista, la pel·lícula que van interpretar Laurence Olivier i Marilyn Monroe.
Al 1937 un nen tibetà és triat per un grup de monjos per representar al seu poble i convertir-se en el catorzè Dalai Lama, la més alta figura del budisme al Tibet. El sistema és expeditiu, el nen, de dos anys, és arrabassat a la seva família i portat al palau de Potala per ser educat i preparat per assumir el lideratge polític i espiritual.
Basada en fets reals. Julie Powell és una jove que, convençuda que està malgastant la seva vida, decideix dedicar un any a preparar totes les receptes de “Dominant l’Art de la Cuina Francesa” (Mastering the Art of French Cooking), clàssic llibre de cuina de la cèlebre cuinera Julia Child. Durant aquest any, com a alumna de Child, escriu cada dia les seves experiències en un blog que tindrà força adeptes.
La Diada Nacional, com altres símbols de Catalunya, ha estat forjada durant anys amb constància per la societat civil, malgrat les prohibicions, les dictadures i l’oblit institucional. El documental “Forjadors de la Diada” explica la història de la commemoració de l’Onze de Setembre, des del 1888, quan podem situar la primera convocatòria ciutadana en “honor als màrtirs de 1714”. Des d’aleshores, podem anar resseguint com la societat civil catalana forja un símbol, que mantindrà sempre una gran força, malgrat les prohibicions i persecucions continuades. De l’aliança entre ZIP FILMS, Televisió de Catalunya i UTÒPIC i dels directors Enric Saurí i Marta Rovira, n’ha sortit un projecte documental que vol oferir una mirada sociològica al voltant de la Diada Nacional de Catalunya a partir dels preparatius per a la celebració de la Diada, l’any 2007, a Barcelona, Vic i Gironella. A la vegada, el documental realitza un recorregut històric que permet descobrir el naixement de la commemoració de la Diada a finals del segle XIX; la repressió durant la dictadura de Primo de Rivera; la institucionalització de la festa a partir de la proclamació de la República; la reivindicació nacional durant la Guerra Civil; la llarga nit del franquisme; la revifalla de la celebració en la clandestinitat; l’esclat multitudinari i reivindicatiu de les diades del 1976, a Sant Boi, i del 1977, a Barcelona; i, finalment, les diverses maneres de viure i sentir la Diada en l’actualitat.
Misteris amb Sebastià D’Arbó (RAC 1)
L’astròleg humanista Jesús Gutierrez prediu que Catalunya serà independent l’any 2014 i que sortirem de l’euro abans de febrer.
Aquesta iniciativa és una nova manera de plantejar la campanya “El català, llengua comuna”, que les 24 entitats treuen al carrer des de fa sis anys per la diada de Sant Jordi. Aquest any s’ha intentat donar un nou enfocament a la campanya amb la celebració d’aquest lip dub, que, a diferència d’altres iniciatives similars, té una clara finalitat reivindicativa i social: en un context de diversitat lingüística (a casa nostra es parlen més de 250 llengües), el català és la llengua que ens uneix a tots i a totes, és l’idioma amb el qual volem construir la societat i que tothom pot compartir, per això volem que sigui la llengua comuna.
El debat sobre la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent està en plena efervescència, i es dibuixen paisatges de futur que van des del catastrofisme a la visió paradisíaca. Per això hem volgut saber l’opinió d’un economista que agafa distància i valora la situació des de l’angle de l’anàlisi financera que se’n fa a la City de Londres.
Amb dades de Nacions Unides, del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional, Jonathan Tepper ens diu que, per producte interior brut, una Catalunya sobirana ocuparia un lloc entre el 33 i el 36 en la llista de països segons el seu PIB. Estaria, ens diu, en un lloc equiparable al de Finlàndia.
Quan es fixa en el PIB per càpita, Tepper considera que una Catalunya amb estat propi estaria per sobre d’Espanya i al nivell mitjà de la Unió Europea en conjunt.
Jonathan Tepper és llicenciat en Història Econòmica per la Universitat d’Oxford i col·labora com a analista econòmic en mitjans com la BBC, CNBC i Bloomberg.
L’acte “Som una nació” en defensa de la identitat catalana va omplir el Camp Nou el 10 de juny del 1981 i va representar la culminació del naixement del moviment Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. Pocs mesos després de l’intent de cop d’estat del 23-F i del “Manifest dels 2.300”, en què un grup d’intel·lectuals criticaven la política lingüística del govern de la Generalitat de Catalunya, naixia un moviment social com a resposta al que consideraven una sèrie d’atacs i agressions cap a Catalunya i la seva identitat. La Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes va estar activa des del 1981 fins al 1993. Durant el període comprès entre el 1985 i el 1990 van portar a terme accions directes de diversos tipus per a la normalització lingüística de Renfe, l’aeroport, Telefónica o Correus, que consistien a pintar rètols en català, cabines telefòniques i bústies de correu, llençar milers d’avions de paper o col·lapsar les cues de les caixes de grans superfícies comercials. Era una forma de lluita no violenta en què els seus seguidors van anar acumulant detencions, interrogatoris a comissaria i judicis al llarg del temps. Les accions dels “cridaires” o “los lingüísticos”, com els anomenava la policia, van jugar un paper rellevant en la vida política i social del país d’aquells anys. Anaven des de la normalització lingüística fins a la reforestació i prevenció d’incendis, en contra de l’ingrés del país a l’OTAN o de l’ús de les centrals nuclears.
En els últims vint anys, dinou països d’Europa s’han convertit en estat. Es podria arribar a convertir en un nou estat d’Europa, Catalunya? És viable, des del punt de vista jurídic, el camí de la independència?
Una llengua que camina demostra que l’avanç en la normalització lingüística al País Valencià és conseqüència del naixement de l’ensenyament en valencià fa més de 25 anys. El documental deixa en evidència que no hi una implantació òptima, arreu del territori valencià, dels programes d’ensenyament en valencià perquè el govern autonòmic posa continus entrebancs a la seua extensió generalitzada.
No obstant, el prestigi de l’ensenyament en valencià és indubtable i, malgrat que s’han fet i s’estan fent intents de marginar-lo, per part de l’administració valenciana, la societat el valora i el defensa.
Després de més de 25 anys, les primeres generacions de valencians que han estudiat en la nostra llengua són persones adultes que fan tots els possibles per viure en català a casa, al carrer i al treball. Aquesta idea és la que ha donat nom al documental Una llengua que camina. La vivesa del valencià la sustenten les persones i el camí ferm de la normalització és real gràcies als passos, al compromís individual de multitud de ciutadans que incorporen el català als diferents àmbits de la vida, que el fan útil i necessari. Són avanços lents, com qui camina per una costera, però ferms i efectius.
Relat que gira sobre l’Onze de Setembre Després d’aquesta primera anàlisi sobre el canvi produït per la manifestació de l’Onze de Setembre, ”2012. El repte de decidir” intenta exposar les causes per entendre què és el que ha passat entre el gener i el desembre del 2012 i per què el govern català ha passat de la col·laboració inicial amb el govern espanyol a reclamar-li, al final de l’any, la capacitat de traslladar a la societat catalana la possibilitat de crear un estat propi.
Colom i la Casa Reial Catalana intenta desmuntar la fal·làcia d’un Colom plebeu, analfabet i estranger que té els alts càrrecs polítics i militars que només tenien els membres de la casa reial i certs nobles. És possible que un estranger analfabet arribés als cim més alt de l’estructura de l’estat? És possible que ho aconseguís enganyant el rei Ferran i tota la cancelleria, sense que ningú no ho denunciés? O potser el que realment va passar és que el diputat, militar, almirall i ambaixador Colom es va emparentar amb una dona de la reialesa de Portugal i de Catalunya -una descendent del comte Jaume d’Urgell-, i per aquesta raó va poder accedir als càrrecs a què va accedir i viure a les corts on va viure, amb la més absoluta de les normalitats i sense cap denúncia institucional. El documental, basant-se en els estudis d’en Jordi Bilbeny, mira d’explicar els fets i de donar sentit a la mentalitat reial del Descobridor i a la dinastia que els Colom van crear a l’altre costat de l’Atlàntic.
Agustí Bordas és un català amb passaport canadenc, que viu a Ottawa des de fa més de 10 anys; llicenciat en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona i té dos màsters en Gestió i Administració Pública, un d’ells per la universitat canadenca de Carleton.
És conseller principal de polítiques del govern federal canadenc. L’any 2002 es va incorporar al ministeri de Medi Ambient com a gestor en matèria d’acords bilaterals, i des del 2009 té responsabilitats directives al sector aeroespacial del ministeri federal d’Indústria canadenc.
Agustí Bordas no ha perdut el contacte amb la realitat política i social del nostre país i és articulista en diversos mitjans digitals en català.
En molts d’aquests articles ha parlat de com millorar la gestió política i administrativa en una Catalunya amb sobirania pròpia.
Tenint ben present el model de l’estat canadenc, Bordas ens diu que, en democràcia, la gestió dels afers públics ha d’estar en mans de funcionaris de carrera, professionals de la gestió pública que garanteixin la solidesa de l’acció del govern i assegurin a llarg termini l’estabilitat de les institucions.Segons Agustí Bordas, no són fiables els estats, com l’espanyol, que només planifiquen les accions governamentals amb l’horitzó temporal de guanyar unes eleccions i mantenir-se en el poder.
Contra aquest oportunisme polític que viu pendent de les enquestes i no té inconvenient a incrementar la despesa pública endeutant les generacions futures, cita una frase del pensador nord-americà del segle XIX James Freeman Clarke:”Un polític pensa en la propera elecció; un estadista pensa en la propera generació. Un polític cerca l’èxit del seu partit; l’estadista cerca l’èxit del seu país. L’estadista vol guiar, mentre que el polític s’acontenta seguint el corrent”.
Agustí Bordas ens explicarà per què creu que és viable un futur estat català, i ens explicarà amb dades per què una Catalunya sobirana està cridada a ser el primer territori europeu en potencial econòmic i estratègic.
Una dona inicia el seguiment de les pistes que un jove historiador li va marcant sobre la falsificació històrica que envolta tots els fets relacionats amb el descobriment d’Amèrica i posa de manifest un engany acceptat per la ciència històrica i que fa alguns segles que dura. Amb l’ajuda de múltiples converses i entrevistes, amb l’Armand de Fluvià, Ferran Juste, Jordi Bilbeny, la protagonista anirà desemmascarant una per una totes les tergiversacions històriques i polítiques que s’amaguen darrera el descobriment d’Amèrica.
L’espai explica què és i què significa el Barça pels seus socis i simpatitzants, i per què es diu que és més que un club. El reportatge destaca els lligams de l’entitat amb Catalunya i el seu paper d’altaveu d’un sentiment, que s’expressa, cada partit, en un escenari com el Camp Nou, recinte del qual es mostren espais emblemàtics com els vestidors, la capella, les graderies o el Museu. A més, també inicideix en la feina que el FC Barcelona fa a La Masia amb els nens del futbol base. Aquesta tasca és un mirall en el qual s’està mirant la Major League Soccer (MLS) dels EUA per millorar el nivell dels seus futbolistes, ja que considera que el model Barça és un model d’èxit i d’espectacle, que l’ha dut a ser el millor equip de futbol del món. El reportatge compta amb les intervencions del president Sandro Rosell i els futbolistes Cesc Fàbregas, Gerard Piqué, i Leo Messi.
Òmnium cultural és el nom d’una entitat catalana creada per la societat civil per superar les limitacions que el règim franquista imposava a la llengua, la cultura i el poble de Catalunya.
Òmnium celebra aquest any el cinquantenari de la seva fundació amb una sèrie d’actes que han evidenciat l’evolució que ha viscut l’entitat en aquest mig segle. Cinquanta anys donen per molt i el seguiment detall seria inabastable, però si es mira amb perspectiva, resulta que la història d’Òmnium és a la vegada la història del país i la de les tres generacions que hi ha conviscut.
Quan el mes de febrer va sorgir la idea de fer una estelada humana, a cap de nosaltres no ens movia cap altre motiu que el de la reafirmació de pertinença al país. Volíem fer visible el nostre desig de compartir aquest anhel de llibertat que omple carrers, places i viles de punta a punta del nostre país. I fer-ho des d’Igualada i amb la gent d’Igualada, la nostra comarca i tots aquells altres amics que ens volguessin acompanyar.
“Fora de joc” és un documental promogut per la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes que aprofundeix en les maniobres del govern espanyol contra l’oficialització de les seleccions esportives catalanes. El propòsit del documental és mostrar, a través de testimonis, fets i documents, els entrebancs polítics que ha viscut l’esport català a fi d’evitar un duel esportiu Catalunya-Espanya. El cas de la Federació Catalana de Patinatge, admesa provisionalment al si de la Federació Internacional d’aquest esport al març del 2004 i expulsada un any i mig després a causa de les pressions polítiques espanyoles, és l’eix central del documental, tot i que també se centra l’atenció en altres esports, com ara el futbol, el rugbi, les bitlles i el futbol sala, cadascuna amb una història i uns resultats ben diversos en la lluita per l’oficialitat internacional. A “Fora de joc” podrem sentir el testimoni de representants de l’esport català, però també de federacions esportives internacionals que han viscut en la pròpia carn la pressió de les autoritats esportives espanyoles. A més, també s’ha aconseguit el testimoni de representants d’altes institucions esportives de l’esport espanyol, com ara l’exsecretari d’Estat per a l’esport, Santiago Fisas, o el president de la Federació Espanyola de Patinatge, Carmelo Paniagua, així com d’esportistes implicats en les diverses trames politicoesportives.
El Camp Nou ha viscut un concert històric. Van ser sis hores d’actuacions musicals, durant les quals el públic va tenir una participació activa. 90.000 persones van omplir l’estadi blaugrana per reivindicar el dret a celebrar una consulta per decidir el futur del país. 450 artistes van fer emocionar els assistents amb cançons que formen part de la memòria musical col·lectiva, amb algun duet singular i…
Per molts, vivim el període democràtic més llarg i sòlid de la història de l’estat espanyol i la monarquia de Joan Carles I ha estat decisiva per consolidar-lo. Del regnat de Joan Carles s’ha dit que era una “república coronada”, una manera d’expressar el suport que el monarca ha rebut de partits tradicionalment republicans, com el Partit Comunista i el PSOE. Un ampli espectre polític, que va de la dreta a l’esquerra, passant per una part del nacionalisme català, considera que la monarquia és garantia d’estabilitat i continuïtat. O dit d’una altra manera, prefereixen un rei neutral i sense poders que un president de la república vinculat a un partit.
Però també hi ha sectors que es declaren republicans i que creuen que darrere de la imatge amable i “campechana” de Joan Carles I s’amaguen aspectes que no es volen aclarir: sabia, el rei, les intencions colpistes del 23-F? Ha participat en fosques operacions financeres que han incrementat la seva fortuna? Els seus afers privats o els de la seva família han acabat repercutint en les arques públiques? Aquests grups opinen que, després de la mort de Franco, s’havia d’haver preguntat al poble espanyol si volia monarquia o república, el sistema legalment escollit el 1931 i enderrocat pel cop d’estat militar. Per ells, la III República és un deute històric.
una última part amb un clar protagonista: Lluís Llach. En un final apoteòsic, públic i artistes van acabar «Tossudament alçats».
Flashmob per la independència de Catalunya, realitzat el 18 de març de 2012 a les 12h a la plaça Catalunya de Barcelona. Més de 8000 persones van omplir el centre de la plaça Catalunya amb barretines, senyeres i estelades en una acció flasmob que va durar menys de 5 minuts. L’objectiu d’aquesta iniciativa és donar a conèixer arreu del món la necessitat que té Catalunya de ser independent per tal d’assegurar el seu futur com a nació. Tots els pobles tenen el dret a ser lliures i el deure de ser-ho. Espanya ens roba la llibertat i és i ha estat la ruïna moral, política i econòmica dels catalans. Perquè Catalunya sigui un país més just, més digne, més avançat, més obert i més responsable ha de disposar del dret a decidir. A una Catalunya amb futur li cal la independència.
L’estelada va néixer entre els catalanistes radicals de principis del segle XX, els anomenats «separatistes». A més d’una bandera provisional, també ha estat considerada un símbol de combat; en alguns casos literal: va acompanyar els voluntaris catalans a la Primera Guerra Mundial, els partidaris de Macià que van intentar una insurrecció a Catalunya des de Prats de Molló o els milicians de la columna Macià-Companys durant la Guerra Civil.
La crisi econòmica ha situat les autonomies en el punt de mira. Però com va començar tot? Qui va demanar autonomia després de la mort de Franco? Per què es van crear disset autonomies? Per què es va generalitzar el “café para todos”? Aquest reportatge ha volgut anar més enllà de la polèmica actual i ha volgut tornar als orígens: al naixement de l’estat de les autonomies, ara fa més de trenta anys.