L’Arnau viu en el seu món de paper, com en una mena de faula, on el magnetisme de l’espai el porta a la captura d’un món en extinció, en contínua transformació. Els seus companys de viatge són uns ocellets, pinsans, verdums, passerells i una cadernera que és l’esperança de la culminació del seu veritable esforç. Ningú no canta millor que ella, aquest és el resultat d’hores de pacient i minuciós ensinistrament. Viu gairebé sense respirar, ja que una cosa molt més intensa li devora el cor, la seva mare és a la presó de Vad-Ras a la espera de judici, i pel que sembla les coses no milloren.