Es tracta de l’única obra que ha perdurat de l’escriptor. Escrita l’any 1845, la seua gosadia i pels hilarants apunts escènics, sembla més una obra destinada a ser llegida que a ser representada, el que és coherent amb la moral de la seua època. Així, El Virgo seria una obra destinada a circular clandestinament entre els senyors benestants de València i el seu entorn. Un altre suecà, Joan Fuster en el prefaci a l’edició feta pel setmanari El Temps defensa la idea que Bernat i Baldoví, pel seu caràcter conservador i cristià, no va voler fer una obra transgressora més que en el llenguatge, i que l’autor s’hauria escandalitzat davant d’una obra de Sade. No deixa Fuster de reconèixer el caràcter sorprenent d’alguns passatges, més pròxims a l’absurd d’Ionesco o al surrealisme que al típic sainet del Segle XIX. L’obra està plena de referències agroeròtiques, tan habituals entre els valencians, atorgant tota mena de qualificatius provinents de l’horta o del secà als òrgans sexuals: col, figa, fava, pimentó, bolet, raïm i un llarg etcètera. Bernat i Baldoví hi arriba a fer una paròdia completa del cèlebre soliloqui de Segismundo en La vida es sueño de Calderón de la Barca, però aquesta vegada és Vicenteta qui es queixa per no tenir un amant com cal.