La feina dels metges forenses ha esdevingut en els últims anys protagonista de moltes pel·lícules i sèries televisives, però la veritat és que continua sent una pràctica mèdica força desconeguda i carregada de tabús amb una realitat que té poc a veure amb els escenaris de ficció que coneix el gran públic.
Quinze forenses asseguts davant d’una càmera per parlar del que senten cada dia quan s’enfronten als límits de la vida i de la mort no és una cosa que es vegi cada dia. El resultat és un testimoni clar i directe que serveix de fil conductor per fer un viatge als escenaris habituals de treball: les sales d’autòpsia, les guàrdies, els judicis. Però un viatge en el qual el que impacta no són les imatges sinó els sentiments que els protagonistes experiment en treballar i que expliquen sense pors tot barrejant moments i records que mai fins ara havien explicat a ningú.
La seva és una professió molt dura. Malgrat que també s’encarreguen dels peritatges judicials de malalties psíquiques i de lesions físiques derivades o no d’actes violents, en realitat el que els ha fet famosos és l’estudi de la mort i en especial d’aquells casos en què no ha estat de manera natural.
Això els ha fet guanyar el sobrenom dels «metges de la mort» i sovint apareixen en les cròniques de successos com els responsables d’aclarir morts escabroses i violentes.
Potser per això els forenses són d’una casta especial. Són gent viscuda, dones i homes que coneixen de prop la mesquinesa d’una societat que la gran majoria de ciutadans es pensen que no existeix i de la qual ni els polítics ni els mitjans de comunicació no en parlen. Ells la viuen cada dia i s’hi enfronten, abans o després de passar per casa, on es desenvolupa una vida ben normal i aliena a tot això.Tot plegat fa que els metges forenses parlin d’una manera especial de la vida, dels fills, dels sentiments religiosos, de l’existència o no de l’ànima, del sentiment de risc i de perill, de la por de morir.