En el segon episodi, en Richard Dawkins comenta algunes de les ramificacions socials i filosòfiques de la teoria de l’evolució. Dawkins comença a Kenya, parlant amb el paleontòleg Richard Leakey. Cesprés visita l’esglèsia més important de Kenya, per tal d’entrevistar el bisbe Bonifes Adoyo, contrari a l’evolució.
En el tercer i últim episodi, Dawkins ens explica perquè la teoria de Darwin és una de les idees més controvertides de tota la història. Dawkins comenta l’oposició que la evolució ha trobat des que va ser descoberta. Comença amb un aproximació cap a unes quantes persones anti-evolucionistes, com ara John Mackay de Creation Research, Wendy Wright, Presidenta de Dones Compromeses amb Amèrica, i el mestre d’escola Nick Cowen. Per tal d’exposar la teoria, en Dawkins els ensenya l’evidencia de l’evolució mitjançant els fòssils i les evidencies de l’ADN.
A la tardor de 2007, a Pasqual Maragall se li diagnostica Alzheimer. superat el cop inicial, ell i la seva família inicien una croada contra la malaltia, i des del primer moment, aquesta pel·lícula es converteix en testimoni d’excepció. Amb intel·ligència, sinceritat i bon humor, Maragall es deixa retratar juntament amb la seva família i els metges per deixar constància del dia a dia de la seva lluita personal.
Dos anys de seguiment a un pacient excepcional disposat que els científics trobin la cura abans que la xifra de 26 milions de malalts de tot el món es multipliqui per 10.
Una pel·lícula dura però optimista malgrat tot.
El documental ha tingut accés a la causa de judici del “cas Papus” i, amb l’ajut d’un advocat especialitzat, August Gil, ha pogut reconstruir les nombroses irregularitats judicials (jutges denunciats per prevaricació, recursos, aplicació d’atenuants polèmics, etc.) i la deficient investigació policial, que també corrobora el periodista Xavier Vinader, autor de nombrosos articles sobre les intricades connexions dels imputats.
Avui ningú ha estat condemnat per haver posat la bomba a “El Papus”; només s’han condemnat els imputats per tinença d’explosius.
Quasi tres quartes parts de la superfície terrestre està coberta pels oceans. Els codirectors Jacques Perrin i Jacques Cluzaud s’han preparat per capturar la immensa expansió d’aquestes aigües que han pres un rol tant crucial i constant en la història i el sustent de l’home. Els profunds i abundants oceans amaguen grans misteris i perills que aquesta pel·lícula s’atrevirà a explorar.
En el seu últim capítol, “Dies de transició” es pregunta què feia la gent durant tots aquells anys. Què fèiem, com eren les nostres cases i les nostres vides; com ens vestíem, com ens divertíem, com estudiàvem i com treballàvem…
És el relat de les últimes hores de Salvador Puig Antich i de l’home conegut com a Heinz Chez, narrat per les persones que els van acompanyar fins al final: les seves germanes, els advocats i companys de lluita, la seva promesa, els funcionaris de presons que van presenciar l’execució…
El 28 d’octubre del 73 va canviar la història de l’Assemblea. La policia no va calcular les conseqüències d’aquesta detenció massiva. De seguida hi va haver una gran mobilització ciutadana de suport als detinguts, i es va engegar una campanya de solidaritat que va tenir ressò internacional.
Els organitzadors que es van arriscar, els artistes que hi van actuar i moltes persones del públic, l’autèntic protagonista del festival. I, amb ells, un dels guàrdies civils que vigilaven; els cineastes que van filmar tota la nit; la gent del poble que observava, entre esverada i encuriosida, la gentada que els havia envaït el poble.
Després de 39 anys de dictadura, la llarga agonia del “Caudillo” va tenir en suspens tot el país. L’oposició, amagada o a l’exili, veia el seu somni a punt de complir, però amb la frustració de no haver estat capaç d’enderrocar el dictador. La generació que havia viscut la guerra civil temia que es pogués reproduir l’enfrontament.
Es reviuen els intensos quatre dies que van de la mort a l’enterrament de Franco al Valle de los Caídos. S’han aconseguit força testimonis i documents inèdits. Com ara el relat del periodista Josep M. Ureta, que va ser protagonista des de la Diputació de Barcelona de l'”operació d’impacte” que va preparar Joan Antoni Samaranch.
El 22 de febrer de 1976 va acabar la que havia estat la vaga més llarga de Catalunya des de la guerra civil. Tres mesos i mig abans, els 157 obrers de l’empresa LAFORSA, una siderúrgica de Cornellà de Llobregat -el denominat “cinturón rojo” de Barcelona- van anar a la vaga en solidaritat amb un treballador acomiadat.
Aquest capítol recull el testimoni de nombrosos manifestants, llavors nois i noies que s'”estrenaven” en la protesta de carrer i que van rebre, aquell dia, els seus primers cops de porra. Recull també el testimoni dels dos únics detinguts, posteriorment torturats i empresonats.
5 d’abril del 1976, Segòvia. Vint-i-nou presos polítics, la majoria etarres, s’escapen del penal de la ciutat per un túnel excavat des dels lavabos. És la fuga més massiva que es recorda a l’estat espanyol: “La grande evasión”, la va titular “Le Monde” en primera pàgina. Entre els fugitius hi havia cinc catalans.
El maig del 76, arran d’una trobada massiva de dones al paranimf de la Universitat de Barcelona, hi va haver una presa de consciència col·lectiva que va suposar l’arrencada de la lluita a favor dels drets de la dona.
El periodista Josep M. Huertas publica un article al diari “TeleXprés” sense saber que li havia de canviar la vida. El reportatge feia un repàs de la vida se*ual dels barcelonins, des dels anys 20 fins als 70. Sense cap pretensió d’escandalitzar. Però Huertas va escriure que alguns “meublés” els regentaven viudes de militars i això va provocar un terratrèmol dins la institució armada.
El 2 de setembre de 1976, la revista “Interviu” desafia la censura i s’atreveix a treure, per primer cop en portada, una dona completament despullada. L’atreviment és doble, perquè aquesta dona és Marisol, que havia estat la nena mimada del règim i la nòvia de tota una generació.
El 15 de juny de 1977 va ser la data triada per celebrar les primeres eleccions democràtiques i per posar fi al règim franquista. Però aquestes eleccions es van celebrar en un context no democràtic, encara. Els “grisos” encara eren “grisos”, el govern -hereu del franquisme- rebia les pressions del sector més dur de l’antic règim, i el “soroll de sabres” condicionava moltes decisions.
Tarradellas no és l’únic ni l’últim exiliat republicà que torna a Catalunya després de la mort de Franco. Es calcula que 500.000 persones, catalans i espanyols, van travessar la frontera els últims dies de la Guerra Civil. La majoria no han tornat: van viure la Segona Guerra Mundial a l’exili, i hi van construir una nova vida que no és tan fàcil abandonar.
El 23 d’abril del 1976 va ser el primer Sant Jordi sense Franco i Catalunya ho va celebrar amb l’aparició de l'”Avui”. Era el primer diari en català després de la guerra civil, però va simbolitzar també una de les primeres conquestes de la transició.
23 de febrer de 1981. Aquella tarda, al Congrés dels Diputats, es votava la investidura de Calvo Sotelo com a nou president del govern espanyol. De sobte, a les 6 i 23 minuts de la tarda, 200 guàrdies civils -a les ordres del tinent coronel Tejero- van interrompre violentament la sessió parlamentària.
Fa vint anys Albert Om era el subdirector del diari “El 9 Nou”, diari comarcal de Vic, i tenien la redacció a 150 metres de la caserna on va tenir lloc l’atemptat. Per tant, va ser un dels primers periodistes que van arribar al lloc dels fets. En aquell moment ho va explicar com va poder, de pressa, i la idea era, vint anys després, tornar-ho a fer però amb un punt de reflexió.
L’impacte emocional va ser tan fort que pràcticament no podies ni reflexionar-hi. Estaves per la tragèdia humana de nou persones mortes, cinc d’elles menors d’edat. Vint anys després s’ha fet un acostament, una lectura més d’interpretació de quines han estat les conseqüències polítiques que va tenir aquell fet.
El rock independent britànic neix a Manchester, a principis dels anys 80 amb els The Smiths. La seva crítica al creixement de l’ideologia dretana, característic de l’època Thatcher, donaria peu a l’aparició d’altres conjunts, com The Cocteau Twins, The Fall i The Jesus and Mary Chain. Més tard arribarien Blur, Oasis, Suede, Coldplay…
Alfred Hitchcock explicava les seves històries fent una barreja de trames intel·ligents, bons diàlegs i una espurna de misteri. D’aquesta manera va inspirar tot una generació de directors de cine i va revolucionar el gènere negre. Aquesta entrevista en dues parts ofereix una aproximació a l’home que el públic considera “el rei del suspens”.
A principis dels 60 la música juvenil de parla anglesa era ensucrada i sense ànima, interpretada por artistes comercials com ara Bobby Vintton i Bobby Vee. En canvi els cantants de blues com John Lee Hooker, Muddy Waters i Howlin’ Wolf era poderosa i rebel, i havia sorgit de la lluita. Aquesta música li parla directament a la classe obrera britànica. I al 1962 es formen The Rolling Stones…
Aquest capítol ens parla de l’experimentació en el rock a partir de finals dels 60, amb l’avantguarda de The Velvet Underground i la psicodèlia de Pink Floyd, i creadors renovadors com ara David Bowie, Roxy Music i els Genesis de Peter Gabriel.
Tercer capítol de la sèrie, centrat en l’eclosió del punk com un retorn a les arrels del rock i un rebuig al virtuosisme. El moviment explota a l’hora a Nova York, amb Patti Smith, Ramones i Television, i a Londres, amb Se* Pistols i The Clash.
Aquest capítol viatja al naixement del heavy metal amb Black Sabbath i Deep Purple, i segueix l’evolució d’aquest gènere polèmic i alhora molt popular, amb icones com Judas Priest, Iron Maiden i Metallica.
El cinqué capítol de la sèrie ens porta a l’era del rock d’estadi. Als anys d’esplendor i opulència d’una música que va convertir els seus directes en grans catarsis col·lectives: un viatge des de les gires multitudinàries de Led Zeppelin fins als espectacles multimèdia d’U2, passant per Live Aid, el macroconcert que l’any 1985 va reunir a Wembley les més grans estrelles del rock de l’època.
Sisè capítol de la sèrie, centrat en l’auge del rock alternatiu a principis dels 90, que qüestiona els principis de l’star system corporatiu. Dos grups de referència que arriben al gran públic, REM i Nirvana, i noms de culte con Sonic Youth i Pixies.