El naixement del feixisme és inseparable de la traumàtica experiència dels italians durant la Gran Guerra, del 1915 al 1918, de la frustració que va deixar en el país el magre botí de la victòria, i també de la forta personalitat d’un líder, Benito Mussolini, que procedia de l’extrema esquerra. Però el trajecte fulgurant del moviment des dels seus orígens grupusculars, el març del 1919, fins a la presa del poder, l’octubre del 1922, no s’entendria sense altres factors: l’efervescència nacionalista en una Itàlia unificada feia encara no mig segle i acomplexada pel contrast entre el seu passat gloriós i el seu present subdesenvolupat; la feblesa d’un parlamentarisme liberal oligàrquic i sense substància de masses, i la intensa agitació laboral del bienni 1919-1920, que va espantar les classes mitjanes i altes, i les va empènyer a buscar protecció enfront de l’amenaça socialcomunista.
El feixisme agressiu dels excombatents i dels “arditi” seria aquest protector de les classes propietàries. Però també va ser el catalitzador de les frustracions nacionals, el moviment de retòrica revolucionària que prometia trencar amb els cànons de la política burgesa i modernitzar Itàlia, tal com volien els poetes Gabriele d’Annunzio o Filippo Tommaso Marinetti. A cavall d’aquests ingredients contradictoris, i explotant la descomposició del sistema liberal, Mussolini va assolir la presidència del govern a finals d’octubre del 1922, després d’un assaig de cop d’Estat, la Marxa sobre Roma.
Van caldre quatre anys més, però, perquè el feixisme esdevingués un règim i instaurés una dictadura totalitària de partit únic. Quatre anys marcats per la violència creixent dels esquadristes, el gradual eclipsi del Parlament, l’eliminació física d’il·lustres opositors com el socialista Giacomo Matteotti o el liberal Giovanni Amendola i, en fi, la derogació dels principis democràtics a favor d’un sistema militaritzat i policíac. El novembre del 1926, Itàlia ja era un Estat feixista, i Benito Mussolini el seu Duce.