El naixement del feixisme és inseparable de la traumàtica experiència dels italians durant la Gran Guerra, del 1915 al 1918, de la frustració que va deixar en el país el magre botí de la victòria, i també de la forta personalitat d’un líder, Benito Mussolini, que procedia de l’extrema esquerra. Però el trajecte fulgurant del moviment des dels seus orígens grupusculars, el març del 1919, fins a la presa del poder, l’octubre del 1922, no s’entendria sense altres factors: l’efervescència nacionalista en una Itàlia unificada feia encara no mig segle i acomplexada pel contrast entre el seu passat gloriós i el seu present subdesenvolupat; la feblesa d’un parlamentarisme liberal oligàrquic i sense substància de masses, i la intensa agitació laboral del bienni 1919-1920, que va espantar les classes mitjanes i altes, i les va empènyer a buscar protecció enfront de l’amenaça socialcomunista.

El feixisme agressiu dels excombatents i dels “arditi” seria aquest protector de les classes propietàries. Però també va ser el catalitzador de les frustracions nacionals, el moviment de retòrica revolucionària que prometia trencar amb els cànons de la política burgesa i modernitzar Itàlia, tal com volien els poetes Gabriele d’Annunzio o Filippo Tommaso Marinetti. A cavall d’aquests ingredients contradictoris, i explotant la descomposició del sistema liberal, Mussolini va assolir la presidència del govern a finals d’octubre del 1922, després d’un assaig de cop d’Estat, la Marxa sobre Roma.

Van caldre quatre anys més, però, perquè el feixisme esdevingués un règim i instaurés una dictadura totalitària de partit únic. Quatre anys marcats per la violència creixent dels esquadristes, el gradual eclipsi del Parlament, l’eliminació física d’il·lustres opositors com el socialista Giacomo Matteotti o el liberal Giovanni Amendola i, en fi, la derogació dels principis democràtics a favor d’un sistema militaritzat i policíac. El novembre del 1926, Itàlia ja era un Estat feixista, i Benito Mussolini el seu Duce.

Veure més detalls de la fitxa

Aquells que la historiografia considera els “anys daurats” del feixisme, fins al 1935, estan marcats pel fort enquadrament social i ideològic de la població italiana a través del Partito Nazionale Fascista, dels sindicats corporatius, de l”Opera Nazionale Balilla dedicada als infants i joves, de l”Opera Nazionale Dopolavoro, que organitzava el lleure dels treballadors, i d”una propaganda omnipresent i adoctrinadora. Però també inclouen èxits objectius, com la reconciliació entre l”Estat italià i la Santa Seu a través del Pacte del Laterà de 1929, les grans obres públiques i les polítiques de promoció de la indústria. Al mateix temps, la diplomàcia feixista es guanya la respectabilitat internacional, i en especial la simpatia britànica.

Les coses canvien a partir del 1935. Les ambicions imperials que porten Mussolini a la conquesta d”Abissínia el fan entrar en conflicte amb les democràcies de París i Londres i el llancen en braços de l”Alemanya nazi, una aliança desastrosa i desigual que la intervenció en la guerra d”Espanya i l”annexió d”Albània no faran més que estrènyer. Al mateix temps, la fascinació per Hitler porta el Duce a voler-ne imitar la brutalitat totalitària, la megalomania i, fins i tot, les doctrines antisemites, coses que topen amb la sensibilitat dels italians i fan caure el suport al règim.

Aquest suport es desplomarà amb l”entrada d”Itàlia en la Segona Guerra Mundial, el 1940, i els subsegüents fracassos militars a Grècia, a Líbia, a l”Àfrica Oriental Italiana i a la Unió Soviètica, fins arribar l”estiu del 1943 a la conquesta aliada de Sicília. Només dins d”un règim desmoralitzat i en un país fart de la dictadura es pot entendre la pacífica destitució de Mussolini, aquell 25 de juliol, i l”ensorrament gairebé instantani del sistema feixista després de 21 anys al poder. El que ja no seria tan fàcil fóra sortir de la guerra; de fet, durant els dos anys següents Itàlia patiria dues guerres: la mundial sobre el seu territori, i una cruenta guerra civil entre feixistes i antifeixistes.

Les restes més fanàtiques del feixisme, rescatades -com el mateix Duce- pels alemanys, jugarien un paper sinistre en aquella guerra civil del 1943-45. De fet, la ironia final d”aquesta història és que Mussolini i el Partit Feixista, els pretesos hereus de l”Imperi Romà, inicialment tan desdenyosos amb Hitler i els seus bàrbars de l”altra banda dels Alps, acabessin convertits en simples auxiliars, en impotents marionetes dels crims nazis, darrere la façana patètica de la República de Salò.

Veure més detalls de la fitxa