El senyor Lomax anirà a una subhasta per comprar el cocodril Nyaqui i hi coneixerà les germanes Crabtree, les bruixes d’eBay. També sabrem com va perdre la mà el senyor Jelly. Disfressats de maquilladors, en David i la seva mare liquidaran la seva pròxima víctima. I en Robert prepara una venjança per a la Debbie de les que no s’obliden.
En David i la seva mare, la Maureen, continuen amb la seva espiral d’assassinats: tres persones, una habitació i un cadàver en un maleter… En ple assassinat, un personatge misteriós i totalment inesperat els posa amb l’ai al cor. Qui deu ser? I què passa, si descobreix el cadàver?! Aquest episodi està inspirat en “La Soga”, d’Alfred Hitchcock.
En David i la Maureen esperen acabar amb la seva pròxima víctima en un museu de cera, però en David rebrà un consell d’allà on menys se l’espera. D’altra banda, el senyor Jolly explicarà al senyor Jelly el motiu pel qual rep les cartes dels que li volen fer xantatge. I els somnis que té la Joy pel petit Freddy per fi es podrien fer realitat.
En Robert farà servir l’amnèsia de la Debbie per aprofitar-se de la situació, però la Kerry hi pensa dir la seva i la cosa no s’acabarà gens bé. Una trucada del senyor Jolly tornarà a posar en perill el senyor Jelly mentre és en un asil entretenint el personal. La Maureen sabrà tota la veritat d’en David, i el senyor Lomax, després de la traïció d’en Michael, contractarà una altra persona perquè l’ajudi a casa.
Un rere l’altre, els culpables van arribant a l’Hospital Psiquiàtric Ravenhill. Qui els hi ha citat? I per quin motiu escabrós? Mentrestant, la Kerry s’emporta en Robert del teatre, però es queden sense benzina enmig del bosc i la situació cada cop és més tètrica. En sortirà viu algú, de tot l’enrenou? I si sobreviuen, seran capaços d’entendre el que ha passat?!
En Dick es vol emportar l’Sky al llit, però no té clar si les seves tècniques de seducció li funcionaran amb una noia tan grassoneta, o si se l’haurà de lligar a base de pastissos. A més, avui toca entregar un treball i en Matt ha decidit robar el de la Chloe. La Jas, en canvi, intentarà flirtejar amb el senyor Simon perquè li millori la nota, i l’Ollie, el seu nòvio, no s’ho agafarà gens bé.
En Matt i la Chloe participen a l’obra de teatre de l’institut i s’han de fer un petó. La Chloe està més emocionada que mai, però en Matt diu que no ho pot fer de cap manera. Quan la Chloe comença a sospitar que en Matt és gai, els seus amics prenen accions més dràstiques. D’altra banda, en Dick està decidit a comprar-se una moto i començarà a fer bestieses per aconseguir diners.
En Dick, per evitar que la policia el multi per anar borratxo, s’empassa tot de monedes de coure i se li comencen a tornar parts del cos de color verd. La Chloe per fi decideix sortir amb en Matt, però només si ell comença a fer una dieta més saludable. I per assegurar-se que compleix el tracte, li examinarà la caca! Per cert, la Jas se’n va a Londres!
L’Ollie ha filmat la Jas despullada a la dutxa i n’hi ha enviat el clip a en Dick, que l’ha ensenyat a tot l’insti! Te n’imagines les conseqüències?! En Matt està desesperat per deixar de ser verge i està disposat a pressionar la Chloe, potser massa i tot. En Dick, que té problemes amb un professor nou, està disposat a fer que el despatxin utilitzant l’Ollie, una finestra i un pot de quètxup.
La Jas està desesperada per enrotllar-se amb l’Ollie al llit de la seva mare, però un petit accident n’hi farà passar totes les ganes. En DK té clar que per haver de continuar anant amb la psicòloga, que està molt bona, s’ha de continuar portant malament a l’insti. La Chloe vol que ella i el Matt siguin “només amics”, però cada cop se li complica més la cosa.
Per fi la Chloe ha decidit que ja està preparada per tenir relacions se*uals amb el Matt. Ara només falta que els pares d’ella en donin el vistiplau. El problema és que sembla que també hi volen participar! L’Staz, un alumne rus molt guapo i enrotllat que ha vingut d’intercanvi, es posarà entre la Jas i l’Ollie, que s’hi haurà d’esforçar una mica més, per recuperar la seva nòvia.
Continuació de la saga dels Corleone amb dues històries paral·leles, l’elecció de Michael Corleone com a cap dels negocis familiars i els orígens del patriarca, el ja mort Don Vito, primer a Sicília i després a Estats Units, on començant des de baix, va arribar a ser un poderosíssim cap de la màfia de Nova York.
Dues dècades després del col·lapse de la Unió Soviètica, fem una mirada lacònica, irònica, de la nova font d’ingressos que encara fan possible les missions espacials russes: la dels multimilionaris que decideixen sortir a l’espai exterior a la recerca d’aventura i d’inspiració filosòfica.
El fotògraf noruec de l’agència Magnum Jonas Bendiksen ens introdueix a la rara poesia que amaguen, al cosmòdrom de Baikour, les restes del que va ser la poderosa i secreta indústria espacial soviètica. Fins a 100.000 persones van viure al voltant d’unes instal·lacions que van conèixer la seva època daurada durant la guerra freda.
Celebrada el 25 de maig a l’estadi Vicente Calderón, de Madrid.
En un principi l’escenari havia de ser el Santiago Bernabéu, el camp del Real Madrid, però es van negar al·legant que s’havien de fer unes obres; una mentida podrida perquè nou dies més tard s’hi va celebrar un partit amistós. En realitat no volien que es produís una gran xiulada a l’himne espanyol i al Rei en el seu estadi. De la mateixa manera no va assistir-hi el monarca, per motius de salud, i dos dies més tard presenciava la desfilada de l’exèrcit aguantant dempeus tot l’acte. Per rematar-ho es van instal·lar uns equips d’àudio de 100.000 watts per contrarestar la previsible cridòria de les aficions durant l’himne.
Però ni així, ni amb la requisa dels xiulets i banderes estelades que es va produir a l’entrada: la xiulada massiva va apagar absolutament la música de la ‘Marcha Real’, deixant ben clar el sentiment del patriotisme diferent entre les institucions que organitzaven l’acte, i les aficions dels equips.
En els àudios que s’inclouen es pot observar la realitat de les diverses ràdios, i el patetisme censurador de l’àudio de Televisión Española.
Niño Becerra va ser un dels primers a predir la crisi actual en el seu llibre “El crash del 2010”, i ara volem que ens ajudi a mirar endavant i a interpretar qüestions que ens afecten a tots, com la reforma de les pensions i del mercat laboral, o la viabilitat de l’estat de les autonomies, ara posat en dubte des de diversos fronts.
Parlem d’infraestructures. Més concretament, de la gestió política de les infraestructures. Després de la disbauxa de despesa pública en infraestructures i obres monumentals dels últims anys, Espanya es troba amb línies d’AVE sense usuaris, aeroports on no hi aterren avions o centres culturals ruïnosos.
De tot això, ens en parla Germà Bel, doctor en Economia per la Universitat de Barcelona, on exerceix com a catedràtic d’Economia Aplicada, i màster d’Economia per la Universitat de Chicago. Va ser diputat en el Congrés entre el 2000 i el 2004 i portaveu d’Economia i Hisenda del grup socialista.
El professor Bel ha investigat a fons la política d’infraestructures a Espanya i a Europa i ens explicarà els antecedents històrics que han portat els governs espanyols dels últims anys a traçar línies d’AVE a tort i a dret i a entossudir-se a no voler potenciar un corredor ferroviari mediterrani tot i la insistència de la Unió Europea.
Com fa en el seu llibre “España, capital París”, ens explicarà amb detalls on ens ha portat aquesta política d’infraestructures irreflexiva i més lligada al segle XVIII que al segle XXI.
Com a mostra, dues dades: a Espanya hi ha més autopistes per milió d’habitants que a Alemanya i Espanya és el país europeu amb més quilòmetres d’alta velocitat en servei.
Amb la globalització i la democratització s’ha produït l’emergència de les nacions sense estat que aspiren a decidir el seu propi futur constitucional perquè:
a) No volen sotmetre les seves decisions a unes estructures estatals que no acullen el dret de la diferència (cultural, lingüística, econòmica, històrica).
b) Els estats centrals representen un topall a les pròpies capacitats de desenvolupament i no són interlocutors vàlids davant els organismes internacionals.
c) La independència és un dret democràtic. És la mirada d’un entomòleg que estudia la viabilitat d’uns processos que Occident, malgrat les resistències, sembla que viurà en els pròxims anys.“Adéu, Espanya?” és un treball que compara la realitat de Grenlàndia, Escòcia i el Quebec amb Catalunya. Per fer-ho, el documental es pregunta: la independència/secessió és democràtica? El segon interrogant que formula “Adéu, Espanya?” és: els processos d’independència són jurídics – emparats en clàusules legals- o polítics –fruit d’una negociació?
El lip dub per la independència fou un acte multitudinari, popular i festiu que tingué lloc a Vic el diumenge 24 d’octubre del 2010. L’esdeveniment fou concebut com un lip dub per donar suport a la causa de la independència de Catalunya i, al mateix temps, entrar al World Records Academy batent el rècord mundial de participació en una acció popular d’aquesta mena.
La Diada Nacional, com altres símbols de Catalunya, ha estat forjada durant anys amb constància per la societat civil, malgrat les prohibicions, les dictadures i l’oblit institucional. El documental “Forjadors de la Diada” explica la història de la commemoració de l’Onze de Setembre, des del 1888, quan podem situar la primera convocatòria ciutadana en “honor als màrtirs de 1714”. Des d’aleshores, podem anar resseguint com la societat civil catalana forja un símbol, que mantindrà sempre una gran força, malgrat les prohibicions i persecucions continuades. De l’aliança entre ZIP FILMS, Televisió de Catalunya i UTÒPIC i dels directors Enric Saurí i Marta Rovira, n’ha sortit un projecte documental que vol oferir una mirada sociològica al voltant de la Diada Nacional de Catalunya a partir dels preparatius per a la celebració de la Diada, l’any 2007, a Barcelona, Vic i Gironella. A la vegada, el documental realitza un recorregut històric que permet descobrir el naixement de la commemoració de la Diada a finals del segle XIX; la repressió durant la dictadura de Primo de Rivera; la institucionalització de la festa a partir de la proclamació de la República; la reivindicació nacional durant la Guerra Civil; la llarga nit del franquisme; la revifalla de la celebració en la clandestinitat; l’esclat multitudinari i reivindicatiu de les diades del 1976, a Sant Boi, i del 1977, a Barcelona; i, finalment, les diverses maneres de viure i sentir la Diada en l’actualitat.
Aquesta iniciativa és una nova manera de plantejar la campanya “El català, llengua comuna”, que les 24 entitats treuen al carrer des de fa sis anys per la diada de Sant Jordi. Aquest any s’ha intentat donar un nou enfocament a la campanya amb la celebració d’aquest lip dub, que, a diferència d’altres iniciatives similars, té una clara finalitat reivindicativa i social: en un context de diversitat lingüística (a casa nostra es parlen més de 250 llengües), el català és la llengua que ens uneix a tots i a totes, és l’idioma amb el qual volem construir la societat i que tothom pot compartir, per això volem que sigui la llengua comuna.
L’acte “Som una nació” en defensa de la identitat catalana va omplir el Camp Nou el 10 de juny del 1981 i va representar la culminació del naixement del moviment Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. Pocs mesos després de l’intent de cop d’estat del 23-F i del “Manifest dels 2.300”, en què un grup d’intel·lectuals criticaven la política lingüística del govern de la Generalitat de Catalunya, naixia un moviment social com a resposta al que consideraven una sèrie d’atacs i agressions cap a Catalunya i la seva identitat. La Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes va estar activa des del 1981 fins al 1993. Durant el període comprès entre el 1985 i el 1990 van portar a terme accions directes de diversos tipus per a la normalització lingüística de Renfe, l’aeroport, Telefónica o Correus, que consistien a pintar rètols en català, cabines telefòniques i bústies de correu, llençar milers d’avions de paper o col·lapsar les cues de les caixes de grans superfícies comercials. Era una forma de lluita no violenta en què els seus seguidors van anar acumulant detencions, interrogatoris a comissaria i judicis al llarg del temps. Les accions dels “cridaires” o “los lingüísticos”, com els anomenava la policia, van jugar un paper rellevant en la vida política i social del país d’aquells anys. Anaven des de la normalització lingüística fins a la reforestació i prevenció d’incendis, en contra de l’ingrés del país a l’OTAN o de l’ús de les centrals nuclears.
Una llengua que camina demostra que l’avanç en la normalització lingüística al País Valencià és conseqüència del naixement de l’ensenyament en valencià fa més de 25 anys. El documental deixa en evidència que no hi una implantació òptima, arreu del territori valencià, dels programes d’ensenyament en valencià perquè el govern autonòmic posa continus entrebancs a la seua extensió generalitzada.
No obstant, el prestigi de l’ensenyament en valencià és indubtable i, malgrat que s’han fet i s’estan fent intents de marginar-lo, per part de l’administració valenciana, la societat el valora i el defensa.
Després de més de 25 anys, les primeres generacions de valencians que han estudiat en la nostra llengua són persones adultes que fan tots els possibles per viure en català a casa, al carrer i al treball. Aquesta idea és la que ha donat nom al documental Una llengua que camina. La vivesa del valencià la sustenten les persones i el camí ferm de la normalització és real gràcies als passos, al compromís individual de multitud de ciutadans que incorporen el català als diferents àmbits de la vida, que el fan útil i necessari. Són avanços lents, com qui camina per una costera, però ferms i efectius.
Colom i la Casa Reial Catalana intenta desmuntar la fal·làcia d’un Colom plebeu, analfabet i estranger que té els alts càrrecs polítics i militars que només tenien els membres de la casa reial i certs nobles. És possible que un estranger analfabet arribés als cim més alt de l’estructura de l’estat? És possible que ho aconseguís enganyant el rei Ferran i tota la cancelleria, sense que ningú no ho denunciés? O potser el que realment va passar és que el diputat, militar, almirall i ambaixador Colom es va emparentar amb una dona de la reialesa de Portugal i de Catalunya -una descendent del comte Jaume d’Urgell-, i per aquesta raó va poder accedir als càrrecs a què va accedir i viure a les corts on va viure, amb la més absoluta de les normalitats i sense cap denúncia institucional. El documental, basant-se en els estudis d’en Jordi Bilbeny, mira d’explicar els fets i de donar sentit a la mentalitat reial del Descobridor i a la dinastia que els Colom van crear a l’altre costat de l’Atlàntic.
Una dona inicia el seguiment de les pistes que un jove historiador li va marcant sobre la falsificació històrica que envolta tots els fets relacionats amb el descobriment d’Amèrica i posa de manifest un engany acceptat per la ciència històrica i que fa alguns segles que dura. Amb l’ajuda de múltiples converses i entrevistes, amb l’Armand de Fluvià, Ferran Juste, Jordi Bilbeny, la protagonista anirà desemmascarant una per una totes les tergiversacions històriques i polítiques que s’amaguen darrera el descobriment d’Amèrica.
Òmnium cultural és el nom d’una entitat catalana creada per la societat civil per superar les limitacions que el règim franquista imposava a la llengua, la cultura i el poble de Catalunya.
Òmnium celebra aquest any el cinquantenari de la seva fundació amb una sèrie d’actes que han evidenciat l’evolució que ha viscut l’entitat en aquest mig segle. Cinquanta anys donen per molt i el seguiment detall seria inabastable, però si es mira amb perspectiva, resulta que la història d’Òmnium és a la vegada la història del país i la de les tres generacions que hi ha conviscut.
“Fora de joc” és un documental promogut per la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes que aprofundeix en les maniobres del govern espanyol contra l’oficialització de les seleccions esportives catalanes. El propòsit del documental és mostrar, a través de testimonis, fets i documents, els entrebancs polítics que ha viscut l’esport català a fi d’evitar un duel esportiu Catalunya-Espanya. El cas de la Federació Catalana de Patinatge, admesa provisionalment al si de la Federació Internacional d’aquest esport al març del 2004 i expulsada un any i mig després a causa de les pressions polítiques espanyoles, és l’eix central del documental, tot i que també se centra l’atenció en altres esports, com ara el futbol, el rugbi, les bitlles i el futbol sala, cadascuna amb una història i uns resultats ben diversos en la lluita per l’oficialitat internacional. A “Fora de joc” podrem sentir el testimoni de representants de l’esport català, però també de federacions esportives internacionals que han viscut en la pròpia carn la pressió de les autoritats esportives espanyoles. A més, també s’ha aconseguit el testimoni de representants d’altes institucions esportives de l’esport espanyol, com ara l’exsecretari d’Estat per a l’esport, Santiago Fisas, o el president de la Federació Espanyola de Patinatge, Carmelo Paniagua, així com d’esportistes implicats en les diverses trames politicoesportives.
Per molts, vivim el període democràtic més llarg i sòlid de la història de l’estat espanyol i la monarquia de Joan Carles I ha estat decisiva per consolidar-lo. Del regnat de Joan Carles s’ha dit que era una “república coronada”, una manera d’expressar el suport que el monarca ha rebut de partits tradicionalment republicans, com el Partit Comunista i el PSOE. Un ampli espectre polític, que va de la dreta a l’esquerra, passant per una part del nacionalisme català, considera que la monarquia és garantia d’estabilitat i continuïtat. O dit d’una altra manera, prefereixen un rei neutral i sense poders que un president de la república vinculat a un partit.
Però també hi ha sectors que es declaren republicans i que creuen que darrere de la imatge amable i “campechana” de Joan Carles I s’amaguen aspectes que no es volen aclarir: sabia, el rei, les intencions colpistes del 23-F? Ha participat en fosques operacions financeres que han incrementat la seva fortuna? Els seus afers privats o els de la seva família han acabat repercutint en les arques públiques? Aquests grups opinen que, després de la mort de Franco, s’havia d’haver preguntat al poble espanyol si volia monarquia o república, el sistema legalment escollit el 1931 i enderrocat pel cop d’estat militar. Per ells, la III República és un deute històric.
Flashmob per la independència de Catalunya, realitzat el 18 de març de 2012 a les 12h a la plaça Catalunya de Barcelona. Més de 8000 persones van omplir el centre de la plaça Catalunya amb barretines, senyeres i estelades en una acció flasmob que va durar menys de 5 minuts. L’objectiu d’aquesta iniciativa és donar a conèixer arreu del món la necessitat que té Catalunya de ser independent per tal d’assegurar el seu futur com a nació. Tots els pobles tenen el dret a ser lliures i el deure de ser-ho. Espanya ens roba la llibertat i és i ha estat la ruïna moral, política i econòmica dels catalans. Perquè Catalunya sigui un país més just, més digne, més avançat, més obert i més responsable ha de disposar del dret a decidir. A una Catalunya amb futur li cal la independència.
La crisi econòmica ha situat les autonomies en el punt de mira. Però com va començar tot? Qui va demanar autonomia després de la mort de Franco? Per què es van crear disset autonomies? Per què es va generalitzar el “café para todos”? Aquest reportatge ha volgut anar més enllà de la polèmica actual i ha volgut tornar als orígens: al naixement de l’estat de les autonomies, ara fa més de trenta anys.
Trenta-cinc anys després de la històrica manifestació a Barcelona per reclamar l’estatut d’autonomia, l’Onze de Setembre un milió i mig de catalans van tornar a sortir als carrers de la capital catalana amb un lema inequívoc:”Catalunya, nou estat d’Europa”
La convocatòria de l’Assemblea Nacional Catalana va rebre la resposta multitudinària de catalans arribats de tots els racons del territori, que van envair els carrers de Barcelona amb crits d”’Independència”. La resposta ciutadana va desbordar les previsions de participació dels organitzadors i més encara les previsions de les formacions polítiques.