Seguint la pista d’una misteriosa llauna de cranc, Tintín acaba presoner en un vaixell d’una banda de traficants d’opi. Allà troba el malvat Allan i per primera vegada el capità Haddock, llavors un patètic esclau de la seva addicció a l’alcohol, vici que li comporta innombrables problemes a ell i Tintín que intenta ajudar-lo. La rehabilitació del capità vindrà després de la seva forçada desintoxicació en la seva travessia del desert.
El 10 de maig les tropes alemanyes entren a Bèlgica, interrompent la publicació de Tintín al país de l’or negre. El desastre plana sobre tot el país. Hergé, amb la seva filla i la seva cunyada, va marxar a París el 15 de maig i per això van marxar a casa d’uns amics a la regió de Aubergne, a l’espera dels aconteixements. El 30 de juny van tornar a Brussel.les i allà es va trobar Hergé que Le Vingtième Siecle havia mort, i amb ell havia desaparegut també Le Petit Vingtième.
Un meteorit es dirigeix cap a la terra i molts presagien la fi del món. Tintín va a l’observatori astronòmic on coneix el professor Calys. Per sort els presagis no es compleixen i només arriba a la terra un fragment del meteorit, que cau a l’oceà Àrtic. L’advertir la presència d’un element desconegut, el professor Calys organitza una expedició al vaixell Aurora, de la qual formen part Tintín i el capità Haddock.
L’estel misteriós serà en primer àlbum dissenyat ja directament a color i va ser publicat l’any 1942.
Tintín compra al mercat vell la maqueta d’un galió antic. Resulta ser una rèplica del vaixell que governava l’avantpassat del capità Haddock, el cavaller de Hadoque, que va lluitar contra el pirata Rackham el Roig, que transportava al seu vaixell un gran tresor que roman amagat des de fa segles.
Aquesta història va començar a publicar a Le Soir l’11 de juny de 1942, en plena època d’ocupació de Bèlgica i va ser un dels àlbums preferits d’Hergé. Per realitzar el disseny de l’Unicorn, Hergé es va basar en una precisa documentació de navilis del segle XVII, al museu de la Marina de París.
Aquesta obra mestra del còmic, publicada el 1944, és la continuació de “El secret de l’Unicorn” i relata la recerca del tresor del pirata Rackham el Roig. Entra en escena el professor Tornassol, l’entranyable científic inventor savi i despistat, a qui després tornarem a trobar en les següents aventures de Tintín, i que passarà a ser un dels seus bons amics.
Després de dos anys d’absència en què ha viatjat a Perú i Bolívia, l’expedició etnogràfica Sanders-Hardmuth torna a Europa havent descobert diverses tombes inques. S’han portat la mòmia de l’inca Rascar Capac, també anomenat «el que desencadena foc del cel», que portava posades valuoses joies d’or massís.
Al cap de poc temps, tots els participants de l’expedició van caient víctimes d’un mal misteriós, i sempre que això passa són trobats els fragments d’una petites boles de vidre
Tintín i el capità Haddock acompanyats del inseparable Milú han viatjat fins al Perú a la recerca del professor Tornassol, que ha estat raptat per haver-se atrevit a posar-se la polsera de la mòmia inca Rascar Capac. Tintín descobreix al professor en el vaixell de càrrega Pachacamac, però no aconsegueix alliberar-lo. Les pistes els portaran a fer un llarg viatge en companyia d’Zorrino, un noi indi, a través de les muntanyes dels Andes i la selva cap a un temple secret dels inques.
Aquesta aventura de Tintín tracta de la lluita entre les grans companyies petrolíferes. Tot comença quan la gasolina adulterada envaeix el mercat. Tintín viatja al país d’Khemed, on una lluita de poders enfronta l’emir Ben Kalish Ezab contra Bab El Ehr, cadascun finançat per una companyia de petroli diferent. Entra en escena el terrible Abdalah, fill de l’emir. Hergé es va inspirar en una fotografia del veritable rei Faisal II de quan era petit. Aquest àlbum ha passat per nombroses versions abans de conèixer la seva forma definitiva. Va començar a aparèixer el 25 de setembre de 1939 a Le Petit Vingtième, a continuació del ceptre d’Ottokar, però va esclatar la guerra. El 9 de maig de 1940, les forces alemanyes entren el Brussel.les i s’interromp la publicació de Le Petit Vingtième, i amb ell, Tintín al país de l’or negre. La història, s’atura en l’actual pàgina 26 de l’àlbum, i no serà continuada fins a 6 anys més tard a la revista Tintín.
Aquesta obra va començar a publicar al setmanari Tintín a partir del 30 de març de l’any 1950, dinou anys abans de l’arribada de l’home a la lluna. No es tracta de ciència ficció sinó d’una anticipació tan precisa com li va ser possible. Hergé va entrar en contacte amb el doctor Bernard Heuvelmans, autor del llibre L’homme parmis els étoiles (L’home entre les estrelles), especialista en el tema, que va col.laborar amb l’equip.
Es va realitzar una maqueta extraordinària del coet, que va ser sotmesa a l’aprovació de Ananolf, autor del llibre La astronàutica. Era completament desmuntable i li permetia en tot moment el jove Bob de Moor, responsable principal dels decorats, saber en quin lloc de la nau espacial es trobaven els personatges.
Hergé té la gràcia de donar un to humorístic a totes les escenes d’explicacions científiques que podrien avorrir el lector. Així, quan Wolf i Tornassol expliquen elements més o menys complicats, hi ha el capità Haddock per fer saltar el somriure amb les seves rèpliques.
Aquesta segona entrega de l’aventura lunar de Tintín va ser publicada el 1954. Com en la primera part, Objectiu: la Lluna, no expliquem aquí l’argument, per no espatllar el plaer als que llegeixin aquests àlbums per primera vegada.
Aquesta és una obra mestra del còmic. Preferim no explicar aquí la trama de la història, perquè el que la llegeixi per primera vegada, pugui gaudir totalment. Des del principi, els successos s’encadenen a un ritme trepidant: se sent una explosió, esclata una tempesta, objectes que es trenquen, es talla la llum i Serafí Llautó arriba per primera vegada a la sèrie. En tota la història no hi haurà pràcticament cap temps mort. Per a la creació dels decorats, Hergé va voler ser el més precís possible. La història, que transcorre en la seva major part a Suïssa reflecteix la guerra freda que passava moments molt tensos entre els dos blocs, representats en la rivalitat entre Bordúria i Sildàvia. L’Afer Tornassol fou publicat el 1956.
El tràfic d’esclaus i armes són l’eix de l’argument d’aquesta aventura, i com gairebé sempre, Tintín i el capità es veuen involucrats per una sèrie de casualitats. Aquest àlbum és una mena de continuació de Tintín al país de l’or negre i hi ressorgeixen un gran nombre de personatges apareguts en episodis anteriors. L’emir Ben Kalishn Ezab, en dificultats al seu país, envia al seu fillet, el terrible Abdalah a Moulinsart. Tintín i el capità fugen de les seves gamberrades deixant-lo amb el sofert Nèstor i es dirigeixen a Khemed per tractar d’ajudar a l’emir.
Després de llegir la notícia d’un accident aeri a l’Himàlaia, Tintín té un somni on el seu jove amic Tchang ferit li demana ajuda mig enterrat a la neu. L’endemà s’assabenta pel diari que Tchang viatjava a l’avió sinistrat, i que no han trobat supervivents. Però Tintín creu que Tchang és viu i part cap a Katmandú amb l’objectiu d’organitzar una expedició de rescat.
La Castafiore anuncia la seva arribada a Moulinsart, i el capità intenta fugir de viatge a corre-cuita, però ensopega amb un graó trencat que encara no han vingut a arreglar i es trenca els lligaments. Neix la remor d’una relació sentimental entre la cantant i el “vell llop de mar” i s’omple tot de paparazzis. I desapareixen les joies …
En aquest àlbum no hi ha viatges ni grans aventures, i aquí està la gràcia d’Hergé per aconseguir mantenir la intriga. Tota l’acció passa a Moulinsart, dins i als jardins i als voltants del castell. Segons ens explica el mateix Hergé: “En començar aquest àlbum, la meva intenció era també la de simplificar, la de entrenar a narrar, aquesta vegada, una història en la qual no passés res, sense recórrer al exotisme. Simplement per veure si era capaç de mantenir el lector en suspens fins al final “.
Aquest àlbum marca un retorn a l’aventura. Comença a aparèixer al setmanari Tintín, el setembre del 1966, quatre anys després de la fi de les joies de la Castafiore. Aquí ens retrobem amb Rastatopoulos, a qui crèiem ofegat al final de Stock de coc, i al seu amic Allan. Apareix una nova figura: el riquíssim Lazlo Carreras, l’home que no riu mai. Carreiras és un milionari propietari d’avions, de companyies petrolieres, de la beguda Sanitat-Cola. Aquest personatge va ser inspirat per Marcel Dassault. És un personatge paradoxal: està entre els bons, però sota l’efecte del sèrum de la veritat es retrata com un ésser sense massa escrúpols a l’hora d’haver pastat seva fortuna. Cap al final de la història descobrim a Mik Ezdaditoff, personatge que va ser inspirat per Jacques Bergier, autor del llibre Le Matin des Magiciens i animador de la revista Planète. Veiem aquí la fascinació d’Hergé pels fenòmens paranormals i extraterrestres.
Els seguidors de les aventures de Tintín van haver d’esperar vuit anys després de Vol 714 per Sydney, per poder llegir Tintín i els Pícaros, que va començar a aparèixer l’any 1976. Hergé ara només treballava per plaer, i no tenia cap pressa. La idea va trigar a prendre forma. Tenia clar l’entorn: Amèrica del Sud. Per a la història es va inspirar una mica en l’assumpte de Regis Debré i els Tupamaros. Però aquests successos no són més que el quadre de l’aventura. Tornem a anar a la imaginària república de San Teodoro, (vegeu L’orella escapçada), on dos generals aspirants a dictador es fan una guerra contínua per aconseguir el poder. Retrobem l’inefable general Alcazar (veure La orella trencada, Les set boles de cristall), el coronel Sponsz (L’afer Tornassol), ara sota el nom de Esponja, que ha estat enviat per Bordúria per donar suport al general Tapioca, i l’explorador Ridgewell (vegeu L’orella escapçada). Serafí Llautó també va per aquí amb la seva aclaparadora personalitat, hi ha al grup dels alegres Turulones, i també trobem a la “encantadora” dona de Tapioca: la terrible Peggy.
Crida l’atenció en aquest àlbum és que Tintín va amb texans, condueix una moto portant un casc amb el signe hippie de la pau i fa ioga.
Pierre Niémans és un policia parisenc especialitzat en casos d’assassins en sèrie. Pierre viatja a una ciutat universitària dels Alps per investigar el terrible assassinat d’un professor. Mentrestant, Max Kerkerian, un altre policia, mira d’esclarir la profanació de la tomba d’una nena. A mesura que van avançant les dues investigacions, els policies s’adonen que tenen punts en comú i comencen a treballar junts, però hauran d’afanyar-se, perquè els assassinats continuen.
Thibault, un noble medieval francès, i la seva promesa pateixen una terrible tragèdia el mateix dia del seu casament. Desesperat, Thibault implora a un bruixot que li proporcioni una poció màgica per tornar enrere en el temps i rectificar el curs dels esdeveniments. Però un error de càlcul envia el noble i el seu escuder André 800 anys endavant, al Chicago de l’any 2000.
Amb la globalització i la democratització s’ha produït l’emergència de les nacions sense estat que aspiren a decidir el seu propi futur constitucional perquè:
a) No volen sotmetre les seves decisions a unes estructures estatals que no acullen el dret de la diferència (cultural, lingüística, econòmica, històrica).
b) Els estats centrals representen un topall a les pròpies capacitats de desenvolupament i no són interlocutors vàlids davant els organismes internacionals.
c) La independència és un dret democràtic. És la mirada d’un entomòleg que estudia la viabilitat d’uns processos que Occident, malgrat les resistències, sembla que viurà en els pròxims anys.
“Adéu, Espanya?” és un treball que compara la realitat de Grenlàndia, Escòcia i el Quebec amb Catalunya. Per fer-ho, el documental es pregunta: la independència/secessió és democràtica? El segon interrogant que formula “Adéu, Espanya?” és: els processos d’independència són jurídics – emparats en clàusules legals- o polítics –fruit d’una negociació?
El programa segueix el rastre del cèlebre cavaller medieval Arnau Mir de Tost, que va conquerir la vall d’Àger l’any 1047, després d’una llarga campanya militar. Si es confirma que la va conquerir als musulmans, podrem afirmar que aquí va començar la Reconquesta. Mir de Tost va aixecar a Àger una gran torre de defensa, un palau residencial i la col·legiata de Sant Pere. Buscar vestigis àrabs, que demostrarien que aquest era territori musulmà abans de l’arribada del cavaller Mir de Tost, és un dels grans objectius del programa. També s’investiga el diàmetre real de la torre de defensa, avui desapareguda, i s’excaven unes tombes per saber si hi havia enterrats musulmans o cristians i, per tant, saber qui habitava fa mil anys aquelles terres. Però el moment més espectacular del programa és quan s’obre una tomba de l’església de Sant Vicenç d’Àger on, segons diversos testimonis històrics, hi ha enterrades les restes del gran cavaller Arnau Mir de Tost.
En aquest capítol, excavem en diversos punts en què va tenir lloc la batalla de l’Ebre de la Guerra Civil Espanyola. Obrim diversos fronts: el punt de partida són unes restes humanes trobades fa poc. Excavem per intentar respondre diverses qüestions: Són restes de soldats morts? A quin bàndol pertanyien? Sabem per què van morir? També excavem les restes d’una de les dotzenes de trinxeres que encara avui s’endevinen entre la malesa amb l’objectiu de reconstruir-la i passar-hi una nit, tal com feien els soldats que van haver de lluitar i patir en aquesta terrible batalla. Visitem també un polvorí que s’ha trobat recentment, a la paret del qual descobrim un enigmàtic nom gravat: Owen. Les primeres investigacions apunten que és un brigadista internacional. En seguim la pista… Esbrinarem moltes més coses de la seva vida? El darrer punt d’atenció no és estrictament arqueològic, però sí d’una gran importància històrica i documental: rebem la visita de dos combatents del bàndol republicà, dos membres de l’anomenada “quinta del biberó”, dos supervivents d’aquella batalla, que ens donaran testimoni del que va ser aquell infern. Aquest és, sens dubte, un dels capítols més intensos, més emotius i, alhora, més necessaris del “Sota terra”.
L’objectiu d’aquest capítol respon a un titular molt directe: Trobarem indicis que a la Boella, és a dir, en terres tarragonines, hi havia presència d’homínids fa entre 800.000 i un milió d’anys? Als anys 70, un arqueòleg reusenc, Salvador Vilaseca, ja ho va afirmar, però com que no va poder demostrar-ho, no es va prendre en consideració. Nosaltres ho intentem demostrar científicament. Fa un milió d’anys, a la península Ibèrica hi vivia l’Homo antecessor, una espècie que s’ha descobert al jaciment d’Atapuerca. Per tant, la pregunta és: també hi havia l’Homo antecessor a la Boella? Buscarem restes directes d’aquest homínid, però també tenim altres maneres de confirmar aquesta presència. Si trobem restes d’animals i eines de sílex realitzades per homínids, les datem i: a)tenen a la vora d’un milió d’anys; b) aconseguim, analitzant-les al laboratori, evidenciar que animals i sílex estan relacionats (marques de tall als ossos, pedres desgastades, etc.), podrem confirmar que fa un milió d’anys també hi havia l’Homo antecessor per aquestes terres. Ah, i tenim un repte: Podrem esquarterar una vaca amb l’única ajuda de les pedres de sílex, com feien els homínids fa un milió d’anys?
Va ser Cabrera de Mar una gran ciutat romana durant el segle II aC? La descoberta, fa uns quants anys, d’unes termes romanes a Cabrera (les més antigues de la península Ibèrica) n’és un indici clar, però cal demostrar-ho. Era una ciutat o només era un territori on hi havia diferents vil·les romanes dedicades a l’explotació agrícola? Decidim excavar diferents punts amb dos objectius: si confirmem que Cabrera tenia trama urbana (és a dir, carrers), i si podem confirmar que s’hi encunyava moneda, podrem afirmar amb rotunditat que Cabrera era una ciutat romana. I no una ciutat qualsevol, sinó, juntament amb Empúries i Tarraco, la ciutat a partir de la qual va començar la romanització del territori català, aleshores habitat i dominat per les diferents tribus iberes.
A tocar del pantà de Sau, al municipi de Vilanova de Sau, hi ha l’anomenada Domus del Pi, una vella construcció medieval formada per un edifici de planta rectangular amb una coberta de volta una mica apuntada, amb la porta a la part de migdia i una finestra a llevant. Es creu que l’edificació era de caràcter militar. Però, el dubte principal és saber de quina època és exactament. Sobre la datació, es defensen dues teories: una, que és del segle XI-XII i, l’altra, que podria ser anterior (segles VIII i IX) i que, fins i tot, va tenir assentaments entre els segles I i III, ja que s’hi ha trobat una sitja i alguns materials que es poden datar de l’època dels ibers. A banda d’intentar saber amb exactitud de quan és, busquem també les dimensions reals d’aquesta domus i quina funció tenia (si era una casa, una mena de fortalesa defensiva, etc.).
En el marc de la guerra de Successió, l’agost de 1714, va tenir lloc al poble de Talamanca una gran batalla entre l’exèrcit català i el borbònic de Felip V. El comandant de les tropes catalanes, el marquès del Poal, va deixar escrita la narració de l’enfrontament. Amb gran detall, explicava com havia transcorregut la victòria catalana, que seria la darrera abans de la desfeta de l’Onze de Setembre i de la capitulació final.
Anem a Caldes de Malavella, a la comarca de la Selva, a excavar al Camp dels Ninots, un antic volcà que amaga un gran secret. El Camp és un jaciment o … n s’excava des de fa força temps. S’hi han trobat nombroses restes arqueològiques de diferents segles, en general molt antigues: animals, eines lítiques, etc. Arribem amb un enigma per resoldre: se sap que fa 3,5 milions d’anys van morir de manera gairebé simultània una quantitat enorme d’animals. Per què van morir? Qui o què els va matar gairebé a la vegada? Busquem la resposta i també busquem més restes d’aquests éssers vius que van patir una tràgica i misteriosa desaparició. I la cirereta del pastís: volem recrear en imatges com era el paisatge a Caldes fa 3,5 milions d’anys: per aconseguir-ho haurem de trobar i analitzar el pol·len i les restes vegetals de l’època.
Furgar en una colònia industrial abandonada des de fa dècades. Entrar en un món on el temps s’ha aturat. Conèixer com funcionava una colònia industrial, un món tancat en el qual centenars de famílies treballaven i vivien durant tota la vida sense gairebé sortir-ne. La maquinària de la colònia es movia gràcies a dues fonts d’energia: l’aigua del riu Llobregat i el carbó de les mines de l’Alt Berguedà. Excavem per buscar el canal de desguàs original de la primera turbina que va tenir la colònia, i també ens endinsem en una mina per obtenir carbó a cop de pic i pala, com s’ha fet durant molts anys. Per arrodonir el programa, busquem un túnel colgat, totalment desaparegut, un túnel per on circulava el tren que unia totes les colònies i transportava persones, mercaderies i carbó amunt i avall de la comarca.
Inicialment, focalitzem la nostra atenció en dos aspectes de la ciutat romana d’Empúries. Volem saber si la trama urbana rectangular ja excavada té continuïtat per la part del recinte que encara mai s’ha excavat (és a dir, si la quadrícula de carrers és molt més gran del que se sap fins ara), i també volem confirmar o no que hi havia un misteriós mur que dividia en dos la ciutat romana d’Empúries. Una muralla de què avui queden unes poques restes visibles. Volem buscar doncs en l’Empúries mai no excavada per extreure’n conclusions potents: confirmem com es creu que l’Empúries romana era molt més gran que el que sabem ara? S’estructura en una quadrícula gegantina i absolutament regular? Tenia però un misteriós mur que la separava en dos? I si de passada trobem àmfores, estàtues, mosaics, estris de cuina o qualsevol resta arqueològica, molt millor!
Buscar rastres de neandertals a l’Abric Romaní de Capellades. Descobrir com vivien, com s’organitzaven, de què s’alimentaven, com es protegien… L’Abric Romaní està documentat com a lloc de pas de neandertals fa, aproximadament, entre 35.000 i 70.000 anys. En aquest capítol excavem el nivell corresponent a fa 60.000 anys. És a dir, que volen saber com era la vida dels neandertals a Capellades fa tots aquests anys.
Visitem la fortalesa ibèrica d’Els Vilars d’Arbeca, a la comarca de les Garrigues. Una fortalesa fundada fa uns 2.800 anys per la tribu ibèrica dels ilergetes i que té unes dimensions descomunals. Però els indicis que ens porten a Arbeca ens diuen que la fortalesa encara podria ser més gran: podria tenir un segon fossat defensiu! S’haurà d’excavar per confirmar o no aquesta hipòtesi. També excavem un enorme cisterna per esbrinar si era només una cisterna per guardar aigua o també era un pou. D’aquesta manera sabrem com s’abastien els ibers que vivien als Vilars. Com vivien? Com s’organitzaven? Quants eren? Quina estructura militar tenien? Per què aquesta fortalesa és en una gran plana quan els ibers les construïen damunt turons?
Vam localitzar un edifici en obres situat al carrer de Ripoll, número 25, de Ciutat Vella, a Barcelona. No és un edifici qualsevol. És un edifici, o millor dit un espai, amb 2.000 anys d’història. Perquè molt abans que s’hi alcés una sola paret, per aquí hi passava l’aqüeducte romà que abastia d’aigua la ciutat de Barcino. I, entre aquesta construcció romana i els equipaments municipals que ocuparan la finca durant el segle XXI, hi ha una franja de 20 segles en què Ripoll, 25 ha estat un hostal, un forn, seu d’estudis universitaris, una casa amb jardí, un bloc de pisos… El repte és excavar-hi i trobar-hi el màxim nombre de restes de tots aquests segles per poder reconstruir cronològicament la història que ha tingut aquest espai del barri vell de Barcelona.
Utilitzem cookies per garantir que us donem la millor experiència al nostre lloc web. Si continueu utilitzant aquest lloc, assumirem que us plau.D'acord
