Arxiu de la categoria: Històrica

El Sr. Turner

El Sr. Turner explora els últims 25 anys de la vida de l’excèntric pintor anglès J.M.W. Turner (1775-1851). Profundament afectat per la mort del seu pare, Turner intima amb la propietària d’una casa d’hostes al costat del mar, per acabar vivint amb ella de forma secreta a Chelsea, on acabarà els seus dies. Durant aquests 25 anys, Turner es dedica a viatjar, pintar, passar temporades amb l’aristocràcia al camp angles i freqüentar bordells.

Veure més detalls de la fitxa

Temps de glòria

Durant la Guerra de Secessió americana, després d’haver participat a la batalla d’Antietam, al jove oficial Robert G. Shaw li encomanen una nova missió: serà l’encarregat de formar i comandar el regiment 54 de Massachussets, el primer regiment de soldats negres de l’exèrcit de la Unió. Amb l’ajut del major Forbes, Shaw haurà de lluitar no únicament contra la poca traça dels reclutes, també contra la desconfiança i el racisme dels seus superiors, que tan sols veuen el seu regiment com un instrument de propaganda, apte per a desfilades, però no per al combat.

Veure més detalls de la fitxa

Franco, el sentinella d’Occident

El documental ens permet conèixer la infància de Franco, les seves relacions socials i familiars, la seva brillant carrera militar i la seva personal visió de l’estat, però també els seus gustos, les seves manies i el seu sentit de l’humor. Una història que es construeix amb l’ajuda de les entrevistes realitzades a personalitats de diferent perfil ideològic, tant historiadors com escriptors, periodistes, polítics i amics i familiars del dictador.

Veure més detalls de la fitxa

Stella Cadente

Novembre de 1870. Les Corts Espanyoles trien per 191 vots a Amadeu de Savoia, duc d’Aosta, com a Rei d’Espanya.
Gener de 1871. Amadeu de Savoia arriba a Madrid. El General Prim, el seu valedor, és assassinat.
El regnat de Amadeu de Savoia, període entre l’abdicació d’Isabel II i l’arribada de la Primera República, serà breu. Amb prou feines tres anys. El seu pas per la història, fosc i desconegut.

Veure més detalls de la fitxa

El cas dels catalans

El 1725 Francesc de Castellví, supervivent de l’11 de setembre de 1714, es va exiliar a Viena, on va escriure les «Narraciones históricas», una obra sobre la Guerra de Successió en què va treballar durant 32 anys. La periodista Mònica Terribas recupera el relat i, amb la recreació històrica que protagonitzen Pere Arquillué, Lluis Marco, Àlex Monner i Nao Abet, ens explica les causes d’un enfrontament d’abast europeu.

Veure més detalls de la fitxa

John Adams – 1×01 Unir-se o morir – Join or Die

John Adams, que exerceix d’advocat a la Massachusetts colonial, presencia com els soldats britànics obren foc contra la població civil a Boston. Els militars acusats de la matança li demanen que els defensi durant el judici. L’advocat, malgrat l’oposició del seu entorn, decideix acceptar el cas per una qüestió de principis. Adams aconsegueix l’absolució dels acusats, cosa que atia les tensions entre la població i les autoritats britàniques. Els enfrontaments desembocaran en el motí del te de Boston, en què la multitud, indignada per un nou impost, llença al mar un carregament de te. Enmig de les represàlies britàniques, John Adams, convençut pel seu cosí Samuel Adams, un activista independentista, accedeix a participar en el primer Congrés Continental de les colònies nord-americanes.

Veure més detalls de la fitxa

John Adams – 1×02 Independència – Independence

Al segon Congrés Continental es planteja la qüestió de la independència, que provoca un debat encès entre els representants de les diverses colònies. John Adams encapçala els partidaris de la independència, i en la seva enèrgica defensa de la necessitat d’actuar ràpidament, fins i tot arriba a titllar de covard un membre pacifista del Congrés, en un exemple de l’actitud intransigent que li farà guanyar força enemics durant la seva carrera política. Adams té un paper clau en el nomenament de George Washington com a comandant suprem de l’Exèrcit Continental, i participa també en la redacció de la Declaració d’Independència, després que el Congrés voti a favor de la ruptura amb la Gran Bretanya.

Veure més detalls de la fitxa

John Adams – 1×03 No em trepìtgeu – Don’t Tread on Me

En plena Guerra d’Independència, John Adams es trasllada a Europa amb el seu fill John Quincy per buscar aliances, i durant el trajecte presencia l’enfrontament del seu vaixell amb una fragata britànica. A la cort de Lluís XVI, constata que la decadent noblesa francesa està encisada amb Benjamin Franklin, l’ambaixador de les colònies a París, que aconseguirà amb diplomàcia el que Adams vol obtenir amb una actitud bel·ligerant. Les diferències entre tots dos fan que Franklin deixi Adams sense cap autoritat diplomàtica a París. Adams, desencisat, visita els Països Baixos per sol·licitar un préstec que no aconsegueix, i, amb la salut deteriorada, decideix enviar el seu fill John Quincy com a secretari diplomàtic a la cort russa.

Veure més detalls de la fitxa

John Adams – 1×04 El retrobament – Reunion

Després de la rendició dels britànics, el Congrés envia John Adams a París a negociar el tractat de pau. A França, ara acompanyat de la seva esposa Abigail, es retroba amb Benjamin Franklin i Thomas Jefferson, i li arriba el nomenament com a primer ambaixador dels Estats Units a la cort britànica. Tot i les paraules conciliadores que intercanvia amb el rei Jordi III, la premsa britànica ataca Adams, que decideix tornar a Massachusetts, on es retroba amb els seus fills, que ja són grans. En les primeres eleccions presidencials, George Washington surt elegit president, mentre que Adams queda en segon lloc. Tot i estar descontent amb el resultat, Adams, influït per Abigail, decideix acceptar el càrrec de vicepresident.

Veure més detalls de la fitxa

John Adams – 1×05 Unió o mort – Unite or Die

John Adams proposa que el president dels Estats Units rebi un tractament semblant al que correspon als títols nobiliaris, cosa que li val moltes crítiques i burles. Com a vicepresident, té poc poder i queda exclòs del gabinet de George Washington, que el critica públicament per proposar un títol monàrquic per al president dels Estats Units. En plena guerra entre França i la Gran Bretanya, John Jay negocia un tracte amb els britànics que provoca moltes tensions entre Thomas Jefferson i John Adams, que amb el seu vot n’aconsegueix la ratificació. Washington, cansat de les tensions, renuncia al càrrec, i les eleccions posteriors donen la presidència del país a John Adams

Veure més detalls de la fitxa

John Adams – 1×06 Una guerra innecessària – Unnecessary War

La presidència de John Adams es veu marcada per l’enfrontament entre els federalistes encapçalats per Hamilton i els republicans capitanejats per Jefferson. La delicada relació d’Adams amb el seu vicepresident, Jefferson, empitjora quan el govern, per evitar una revolta popular atiada des de França, retalla la llibertat d’expressió. Malgrat les pressions de Hamilton, reconegut antifrancès, Adams fa tot el possible per evitar la guerra amb França. Finalment ho aconsegueix, però les seves mesures impopulars li fan perdre la reelecció davant de Jefferson, que és elegit nou president.

Veure més detalls de la fitxa

John Adams – 1×07 Peacefield – Peacefield

Retirat de la vida política a la seva finca de Peacefield, John Adams passa els seus últims anys assolat per desgràcies personals. La seva filla Nabby sucumbeix a un càncer de pit i, temps després, mor la seva esposa Abigail. Tot i la satisfacció de veure el seu fill John Quincy elegit president, i la reconciliació epistolar amb Thomas Jefferson, Adams pateix un deteriorament continuat i finalment mor el quatre de juliol, curiosament el mateix dia que mor Jefferson, coincidint amb el 50è aniversari del naixement dels EUA.

Veure més detalls de la fitxa

Pompeia

Milo és un esclau convertit en gladiador que contempla impotent com el seu veritable amor, Casia, la bella filla d’un ric mercader, s’ha promès amb un corrupte senador romà. Però quan el mont Vesuvi entra en erupció, Milo ha de lluitar en una carrera contra el temps per salvar a la seva estimada mentre la magnífica ciutat de Pompeia s’esfondra al seu voltant.

Veure més detalls de la fitxa

Carta a Eva

Som a l’Espanya del 1947, acabada la II Guerra Mundial i en plena dictadura franquista, aïllats de la comunitat internacional. Franco convida els Perón a fer una visita oficial a l’Estat per recuperar els lligams diplomàtics. Perón, amic seu, li comunica que enviarà la seva dona a Madrid. Per al dictador, l’arribada d’Eva és una oportunitat de fer-se visible entre els líders democràtics, però Carmen Polo s’oposa a tractar la dona del president argentí, una exactriu, com una primera dama.


Als carrers les coses no han canviat gaire des del 36, les condemnes per manifestar-se contra la dictadura continuen i la Junta Militar segueix firmant penes de mort. Per a la família d’una condemnada, la visita d’Eva Perón, que tancarà el seu periple a Barcelona i que s’ha guanyat els argentins pel suport que brinda als treballadors pobres, pot ser una oportunitat de commutar la sentència. En una carta per demanar que intercedeixi per ells, una família s’hi juga el destí. «Senyora Perón, m’han afusellat el pare i ara afusellaran la mare.»

Veure més detalls de la fitxa

Crònica del Tercer Reich – 1 de 4 – L’arribada al govern

Arribats al govern aprofitant les febleses de la democràcia de Weimar, explotant l’impacte de la crisi econòmica mundial, beneficiant-se de la ceguesa de les esquerres i de l’autosuficència de les dretes, els nazis de Hitler no van desaprofitar l’ocasió que se’ls presentava l’hivern de 1933. En pocs mesos, i a través d’una paradoxalment anomenada “revolució legal”, van liquidar el sistema parlamentari, van suprimir els partits, els sindicats, els diaris i les associacions hostils, van sotmetre les esglésies, van substituir el federalisme per una rigorosa centralització, van instaurar un estat d’excepció permanent. A principis del 1934, havien desplegat un règim totalitari de partit únic aparentment irrevocable.

A partir d’aleshores, es va entrar en la fase de consolidació i perfeccionament de la dictadura. La Nit dels Ganivets Llargs del juny de 1934 significà la fi de l’autonomia del Partit Nazi i, al mateix temps, la instauració de l’assassinat com una eina de la política d’Estat. La mort del mariscal Hindenburg va permetre a Hitler acumular un poder absolut i ser objecte d’una lleialtat i una glorificació pseudo-religioses, però també intensificar la seducció i la nazificació de les Forces Armades. I la promulgació, el setembre de 1935, de les Lleis de Nuremberg va formalitzar l’exclusió dels jueus alemanys de la comunitat nacional.

Paral·lelament, el nazisme donava, encara amb cautela, els seus primers passos en política exterior: la reincorporació al Reich de la regió del Sarre, el restabliment del servei militar obligatori i la reactivació de la indústria d’armament, contra les clàusules del tractat de Versalles. Dos anys i mig després del seu triomf, la fórmula de l’Alemanya nazi estava clara: opressió cap endins, i expansió cap enfora.

Veure més detalls de la fitxa

Crònica del Tercer Reich – 2 de 4 – Trienni de 1936 a 1939.

Podríem dir que l’any 1936, el dels Jocs Olímpics d’hivern a Garmisch i d’estiu a Berlín, és aquell en què el règim nazi assoleix la seva imatge més amable i la màxima respectabilitat internacional: Adolf Hitler sembla haver tret Alemanya de la crisi econòmica i social per catapultar-la de nou al rang de gran potència, al lideratge tecnològic i a l’èxit esportiu. Però darrere d’aquests triomfs hi ha l’endeutament massiu del Reich i l’expropiació dels patrimonis dels jueus, mentre la política exterior dibuixada pel Führer una dècada abans en el llibre Mein Kampf comença a fer-se realitat.

Tenint com a aperitiu la remilitarització de Renània el març de 1936, i després d’haver constatat la manca de reacció de França i Gran Bretanya, la diplomàcia nazi es mostra cada cop més agosarada. Aquell agost, mentre a Berlín es reparteixen medalles d’or, plata i bronze, Hitler brinda un suport crucial a l’aixecament dels militars espanyols contra la República. La guerra d’Espanya serà per al Tercer Reich un immens camp d’entrenament bèl·lic, una ocasió per afeblir les democràcies i una oportunitat de reforçar els interessos comuns amb la Itàlia feixista. A l’alçada de 1937, mentre el primer ministre britànic Neville Chamberlain persisteix en el miratge d’amansir Hitler a base de concessions, l’ordre europeu establert el 1919 a la conferència de Versalles ja s’ha esfondrat.

Després de cinc anys de preparació, Hitler creu doncs que el 1938 és la data per començar l’expansió territorial, la construcció de la Gran Alemanya. El primer pas serà l’Anschluss, la incorporació d’Àustria al Reich el març de 1938 enmig de l’entusiasme de la gran majoria dels austríacs. Sis mesos més tard és el torn de reivindicar els Sudets, les regions txeques de població germanòfona, que França i Gran Bretanya cediran en la ignominiosa conferència de Munich.

Però, tot i que cada annexió va seguida de solemnes promeses de pau, la cursa dels nazis cap a la guerra ja és imparable. Ho demostren dos fets diferents: en la política interna, la Nit dels Vidres Trencats del novembre de 1938, que evidencia fins a quin punt la persecució dels jueus ha pres la direcció de l’assassinat de masses; i, en la política exterior, la invasió del que quedava de Txecoslovàquia el març de 1939, per convertir aquell país no alemany en una colònia, sota el nom de Protectorat de Bohèmia i Moràvia.

Veure més detalls de la fitxa

Crònica del Tercer Reich – 3 de 4 – L’inici de la Segona Guerra Mundial

Després que el pacte germanosoviètic del 23 d’agost de 1939 hagués donat a Hitler la seguretat momentània de no haver de lliurar una gran guerra en dos fronts, l’agressió contra Polònia tenia llum verda; es va posar en marxa l’1 de setembre i va provocar, al cap de dos dies, la bel·ligerància de França i la Gran Bretanya. Per al Führer, es tractava -podríem dir- de la represa del conflicte bèl·lic de 1914-18, a la recerca d’un resultat que fes justícia a Alemanya. Al mateix temps, la guerra era la recepta òptima per desviar les tensions i les contradiccions internes del règim nazi cap a l’exterior, cohesionant al màxim la comunitat nacional.

Simultàniament, la guerra desfermava la dinàmica assassina del règim. En un context de violència a gran escala, de sacrificis col·lectius i d’unanimitats patriòtiques, tot estava justificat: l’eliminació sistemàtica de malalts i de deficients físics o mentals dins mateix d’Alemanya, el tracte brutal a les poblacions civils de la Polònia conquerida, l’inici de la cacera en guetos i de la liquidació de jueus a l’Est.

La primavera del 1940, gràcies a una aviació moderníssima i a un ús revolucionari dels blindats, les forces armades del Tercer Reich conquerien en un parell de mesos gairebé tota l’Europa occidental, des de Noruega fins al golf de Biscaia, i començaven a practicar l’espoli sistemàtic dels països ocupats, un saqueig monetari, de mercaderies i de força de treball que seria la base de l’economia alemanya fins al 1945. El juny de 1940, no en termes de domini territorial, però sí en la correlació de forces amb l’enemic -que és tan sols la Gran Bretanya-, Hitler es troba al cim del seu poder.

Tanmateix, la tossuderia britànica a no acceptar la derrota, els deliris racistes, l’obsessió ideològica per acabar amb el bolxevisme i la voluntat de donar al poble alemany un immens espai de domini imperial a l’Est, tots aquests factors empenyen Hitler, el juny de 1941, a envair la Unió Soviètica amb un excés de confiança que resultarà suïcida. En tot cas, la guerra racial des del Bàltic fins al mar Negre crea el context per a l’assassinat massiu i sistemàtic dels jueus d’Europa, mentre l’atac japonès a Pearl Harbour i l’entrada en la guerra dels Estats Units d’Amèrica donen al conflicte una dimensió planetària i estableixen una nova balança industrial en què al Reich alemany li resultarà cada cop més difícil imposar-se.

Veure més detalls de la fitxa

Crònica del Tercer Reich – 4 de 4 – Trienni de 1942 a 1945

Un cop dissipat el miratge d’una desfeta soviètica abans de l’hivern de 1942, després que l’anhel de conquerir el petroli del Caucas hagués arrossegat la Wehrmacht a la ratera de Stalingrad i que els exèrcits italoalemanys fossin també derrotats al nord d’Àfrica, a mitjan 1943, amb les tropes nord-americanes ja desplegades a la riba sud del Mediterrani, una victòria final del Tercer Reich resultava objectivament impossible. Aquell estiu, la caiguda de Mussolini i el canvi de bàndol d’IItàlia ho acabaven de confirmar.

Tanmateix, ni aquest seguit de males notícies, ni els bombardejos cada cop més intensos que la rereguarda alemanya sofria per part dels angloamericans no van esquerdar el front intern, l’adhesió almenys passiva de la immensa majoria dels ciutadans del Reich al règim nazi. Alguns autors han parlat d'”apatia lleial”, altres d’un “conformisme paralitzant”. El fet és que la societat alemanya, mimada pel seu govern en termes de proveïment gràcies al saqueig dels jueus i dels països ocupats, va mantenir l’adhesió al Führer i l’obediència bàsica al sistema fins al final, i no pas principalment per simple temor a la repressió.

De qualsevol manera, el curs de les operacions militars era cada cop més desastrós per molt que la propaganda de Goebbels s’esforcés a ocultar-ho. L’exaltació del “geni del Führer”, de la seva intuïció clarivident, havia convertit mariscals i generals en simples auxiliars d’un Hitler cada cop més llunàtic, més presoner de les seves obsessions, els seus deliris i les seves paranoïes. Quan l’èxit del desembarcament aliat a Normandia va iniciar el compte enrere de la desfeta final del Reich, un grup d’oficials van voler donar a Alemanya una sortida digna mitjançant l’eliminació del dictador.

El fracàs del complot de juliol de 1944 significà la fi de l’única oposició que hauria pogut enderrocar el règim. Només restava ja la resistència a ultrança, esperonada per la por a la venjança dels vencedors i concebuda per Hitler com una mena d’immolació col·lectiva: ja que el poble alemany no havia estat capaç de guanyar la guerra, no era digne de sobreviure.

En efecte, sis milions i mig d’alemanys no van sobreviure a l’apocalipsi que ells mateixos havien desfermat. Als altres els costaria moltes dècades redimir-se de la responsabilitat col·lectiva per totes les atrocitats que el Tercer Reich havia comès en nom seu.

Veure més detalls de la fitxa

Cinquanta cinc dies a Pequín

Pequín, 1900. L’emperadriu, mal aconsellada pel príncep Tuan, permet els excessos dels bòxers contra els estrangers. El major nord-americà Matt Lewis s’enfronta amb Tuan i la tibantor creix quan aquest últim és nomenat ministre d’Afers Exteriors i invita els diplomàtics i súbdits estrangers a abandonar la ciutat. Però ells decideixen defensar els seus drets i propietats i fortifiquen el recinte on viuen. Durant 55 dies resisteixen el setge fins que l’exèrcit de l’almirall Sydney els allibera.

Veure més detalls de la fitxa

El motí del Defiant

El 1797 la flota anglesa està en guerra contra els francesos. El capità Crawford es fa a la mar a bord del buc de guerra «HMS Defiant» i els seus homes es veuen obligats a complir el servei en condicions extremadament difícils. Per primera vegada, en Crawford hi porta el seu fill Harvey, a qui ha advertit que haurà de complir amb el seu deure com qualsevol membre de la tripulació.

Veure més detalls de la fitxa

Diaz: no netegeu aquesta sang

El 2001, l’últim dia de la reunió del G8 a Gènova, just abans de mitjanit, més de 300 policies van assaltar l’escola Diaz buscant manifestants. Dins de l’escola es trobaven 90 activistes, la majoria estudiants europeus, i un grup de periodistes estrangers, tots ells preparant-se per passar-hi la nit.


Quan la policia va irrompre, els joves manifestants van aixecar les mans en senyal de rendició. Els oficials van descarregar una violència calculada i frenètica, colpejant indiscriminadament a joves i grans, homes i dones.


«Diaz, no netegeu aquesta sang» reconstrueix els fets d’aquests terribles dies des del punt de vista de la policia, els manifestants, les víctimes i els periodistes que es van veure atrapats en la tragèdia.

Veure més detalls de la fitxa