Aquells que la historiografia considera els “anys daurats” del feixisme, fins al 1935, estan marcats pel fort enquadrament social i ideològic de la població italiana a través del Partito Nazionale Fascista, dels sindicats corporatius, de l”Opera Nazionale Balilla dedicada als infants i joves, de l”Opera Nazionale Dopolavoro, que organitzava el lleure dels treballadors, i d”una propaganda omnipresent i adoctrinadora. Però també inclouen èxits objectius, com la reconciliació entre l”Estat italià i la Santa Seu a través del Pacte del Laterà de 1929, les grans obres públiques i les polítiques de promoció de la indústria. Al mateix temps, la diplomàcia feixista es guanya la respectabilitat internacional, i en especial la simpatia britànica.
Les coses canvien a partir del 1935. Les ambicions imperials que porten Mussolini a la conquesta d”Abissínia el fan entrar en conflicte amb les democràcies de París i Londres i el llancen en braços de l”Alemanya nazi, una aliança desastrosa i desigual que la intervenció en la guerra d”Espanya i l”annexió d”Albània no faran més que estrènyer. Al mateix temps, la fascinació per Hitler porta el Duce a voler-ne imitar la brutalitat totalitària, la megalomania i, fins i tot, les doctrines antisemites, coses que topen amb la sensibilitat dels italians i fan caure el suport al règim.
Aquest suport es desplomarà amb l”entrada d”Itàlia en la Segona Guerra Mundial, el 1940, i els subsegüents fracassos militars a Grècia, a Líbia, a l”Àfrica Oriental Italiana i a la Unió Soviètica, fins arribar l”estiu del 1943 a la conquesta aliada de Sicília. Només dins d”un règim desmoralitzat i en un país fart de la dictadura es pot entendre la pacífica destitució de Mussolini, aquell 25 de juliol, i l”ensorrament gairebé instantani del sistema feixista després de 21 anys al poder. El que ja no seria tan fàcil fóra sortir de la guerra; de fet, durant els dos anys següents Itàlia patiria dues guerres: la mundial sobre el seu territori, i una cruenta guerra civil entre feixistes i antifeixistes.
Les restes més fanàtiques del feixisme, rescatades -com el mateix Duce- pels alemanys, jugarien un paper sinistre en aquella guerra civil del 1943-45. De fet, la ironia final d”aquesta història és que Mussolini i el Partit Feixista, els pretesos hereus de l”Imperi Romà, inicialment tan desdenyosos amb Hitler i els seus bàrbars de l”altra banda dels Alps, acabessin convertits en simples auxiliars, en impotents marionetes dels crims nazis, darrere la façana patètica de la República de Salò.
