El Mowgli i el Bagheera s’han trobat una mare búfal que té un fill molt malalt. El Mowgli està disposat a ajudar-los, però no té clar quines són les baies que poden curar el jove búfal. Mentre la Darzee busca el Baloo per preguntar-l’hi, el Tabaqui ha avisat el Shere Khan per parar-los una trampa i cruspir-se el búfal malalt… i el Mowgli!
Avui el Hathi té una missió molt important: acompanyar les futures mares elefant a la vall secreta, un lloc tranquil i apartat on les mares podran donar a llum les seves cries sense cap mena de perill. El Mowgli, mentrestant, s’ha trobat una mare elefant perduda i l’ha acompanyat fins al lloc on els esperava el Hathi, sense adonar-se que el Tabaqui l’ha seguit…
Avui el Mowgli ha conegut el Moki, un mico que s’ha convertit en el seu gran admirador. I és que el Moki està convençut que el Mowgli és la persona més valenta i més llesta de tota la selva! Més tard, el Moki haurà de tornar amb els pares i es trobarà cara a cara amb el Shere Khan. Ara el Mowgli haurà de demostrar si de debò és prou valent i llest per salvar-lo!
El Baloo i el Bagheera saben que el Kala, una pantera negra despiatada, ha tornat a la selva. Això vol dir que el Mowgli corre un greu perill i l’han de protegir. El Mowgli, que els ha sentit, ha decidit fugir. Ell està convençut que ja sap cuidar-se tot sol. Aviat el cadell d’home es trobarà davant de dues panteres negres. Ara la qüestió és saber qui és el Bagheera i qui és el Kala!
El Mowgli ha après a pintar i la Darzee s’ha quedat tan impressionada que ha dit que algun dia el cadell d’home es convertirà en el Rei de la Selva. Ja et pots imaginar que al Shere Khan no li ha fet gaire gràcia això. A més, quan ha decidit cruspir-se’l, ha fet el ridícul atacant un autoretrat que s’havia fet el Mowgli en una roca. I ara tots els animals volen un retrat! Quina feinada!
El Bagheera ha desaparegut i un animal amb forma de pantera està atacant animals al poblat dels humans. El Hathi diu que es podria tractar de l’Ombra, la pantera més poderosa que ha existit mai. Diuen que és capaç de seguir les seves preses dies i dies, i que quan ataca és letal. Si és així, el Mowgli i companyia no tenen escapatòria.
La Darzee està molt moixa perquè els altres ocells li han dit que no està a l’altura dels ocells grossos. Sort en té del Mowgli, el Bagheera i el Baloo, que se l’han emportat al riu per animar-la una mica. Allà descobriran que els micos s’han endut un cocodril menut per donar-li una lliçó… i la Darzee també descobrirà que al pot petit, hi ha la bona confitura!
Avui el Mowgli ha fet de dentista improvisat i li ha curat el mal de queixal al Jakala, que estava tan desesperat que més aviat semblava un monstre. Mentrestant, el Tabaqui ha anat a avisar el Shere Khan perquè ha vist que el cadell d’home es quedava sol al riu. Per fi ha arribat el moment que en Khan tant havia somiat. Sort que el Jakala està en deute amb el Mowgli!
El Phaona s’ha tornat a ficar entre cella i cella de fer fora el Mowgli de la manada, aquesta vegada assegurant que el cadell d’home ha intentat robar-li una presa. L’Akela, per resoldre aquest conflicte, ha dit que el Mowgli haurà de passar la prova que passen tots els joves per demostrar que són llops de veritat: la prova de la Vall de la Boira. T’ho perdràs?
El Shere Khan ha segrestat el Mani i ha dit als seus pares que si volen recuperar el menut li hauran de donar el penjoll del Mowgli. Quan el cadell d’home vagi al Cau Fred a reclamar el penjoll, el Shere Khan l’estarà esperant amb les dents ben esmolades. L’encarregat de vigilar el Mani és el Tabaqui, que avui se li complicarà força la cosa…
El Baloo i companyia han descobert una plaga als arbres de la selva. Si el paràsit s’escampa, moriran tots els arbres i serà el fi de l’hàbitat dels nostres amics. Els elefants han recordat que existeix un oli que pot curar els arbres, però per aconseguir-lo hauran d’anar al poblat dels homes. El Bagheera i el Mowgli correran aquest risc tan gran. Els hi acompanyes?
Els Bandar Log estan convençuts que el responsable de la desaparició d’un dels seus menuts ha estat el Kaa. El Baloo, el Bagheera i el Mowgli, que saben que la serp és incapaç de fer una cosa així, l’hauran de trobar abans que els micos, si el volen ajudar. Pot ser que hi tingui alguna cosa a veure el Shere Khan, en tot aquest assumpte? Aviat ho sabrem!
El Mowgli està molt gelós de la Pònia perquè el Baloo ha dit que és la millor alumna de la classe. El Tabaqui ho ha aprofitat per enredar-los i fer-los anar a tots dos al Cau Fred… Dos àpats perfectes pel Shere Khan. També ha pres el pèl al Baloo i al Bagheera i els ha enviat al saltant d’aigua. Aquest cop el Mowgli i la Pònia hauran de treballar en equip si se’n volen sortir.
El Tabaqui, que cada cop li fa més mandra caçar, ha decidit anar a robar carn del rebost del Mowgli i del Bagheera. L’amagarà al Cau Fred i farà veure que hi ronda un monstre perquè els Bandar Log no li descobreixin el nou amagatall. Avui el Baloo, el Mowgli i el Bagheera hauran de fer de detectius, si volen saber qui els ha pispat el menjar!
El Baloo, després de rebre un cop de coco al cap, s’ha quedat convençut que és el Rei de la Selva. Els aires de grandesa li han començat a portar molts maldecaps, i el Mowgli ha decidit resoldre-ho fent veure que el Shere Khan l’ha desafiat a un combat. Un combat imaginari que ben aviat es farà realitat. Ho té complicat el Baloo si s’ha d’enfrontar al gran Khan!
Al segle XXI, les identitats són múltiples i canviants. Per això, vist des d’avui, sorprèn molt la intensitat i la persistència amb què s’ha mantingut la identitat catalana durant aquests últims tres segles. En aquest capítol de la sèrie “300” repassem com la memòria col·lectiva, una economia diferenciada, el manteniment d’una llengua pròpia i una societat civil imbatible han conduït fins al segle XXI aquesta identitat pròpia.
Acabada la Guerra de Successió, els vencedors van construir una gran fortalesa a Barcelona, la Ciutadella. Aquesta fortalesa servia per vigilar la ciutat i per reprimir-ne les protestes, però també es va convertir en un recordatori permanent de la derrota a la guerra i de les constitucions perdudes. La Ciutadella, sense voler-ho, va mantenir la memòria històrica durant unes quantes generacions. I els barcelonins no van parar fins a derruir-la.
La segona història explica les peripècies d’un jove revolucionari, en “Josepet de la guitarra”, obsessionat per dignificar la vida dels obrers. Aquell noi es va convertir en el creador dels cors de Clavé, un exemple de la xarxa impressionant d’associacions professionals, obreres i culturals que, durant el segle XIX, es van convertir en la massa social del catalanisme.
Un cas molt especial eren els clubs esportius i, per damunt de tot, el Futbol Club Barcelona. Aquest club es va convertir en un símbol del catalanisme, especialment després que el govern de la dictadura de Primo de Rivera fes tancar el camp de les Corts, l’any 1925, a resultes de la primera xiulada que va rebre l’himne espanyol abans d’un partit.
Per alguns historiadors, aquesta persistència de la identitat catalana és una mostra que el projecte espanyol no va aconseguir arrelar al Principat. Tot al revés de França, on el projecte unificador que va endegar l’estat a partir del segle XVII sí que va arraconar les velles identitats i les va substituir per la francesa. Viatgem a Occitània per comprovar què va passar.
La última història d’aquest episodi recorda l’11 de setembre de 1968, a Sabadell. La ciutat es va despertar plena de senyeres catalanes, una bandera que llavors estava prohibida. La policia va aconseguir detenir bona part dels culpables i va quedar sorpresa en comprovar que tots eren immigrants i castellanoparlants.
L’encaix de Catalunya a Espanya, el problema territorial, la qüestió catalana… Aquest tema, amb diferents noms, ha dominat la història política dels últims 300 anys. En aquest episodi de la sèrie “300” veurem com les relacions polítiques entre Catalunya i Espanya han tingut moments d’enfrontament i moments d’acord. Però en tres segles no hi ha hagut manera de trobar solucions estables i duradores per encaixar l’especificitat catalana en el marc espanyol.
Aquest episodi comença amb els representants dels territoris de l’Antiga Corona d’Aragó que, a mitjans del segle XVIII, viatgen a Madrid per presentar al rei Carles III el primer “Memorial de Greuges”. És la primera vegada que els sectors dirigents de la societat catalana s’atreveixen a alçar la veu per reclamar la singularitat catalana.
En la segona història, un vaixell s’endú a bord els diputats catalans que van cap a les Corts Constituents de Cadis, el 1812. Aquesta constitució representa tota una revolució, perquè és la primera constitució liberal espanyola. Però els diputats catalans no aconsegueixen fer entendre la seva idea de reconèixer la plurinacionalitat d’Espanya.
Durant el segle XIX, la industrialització converteix Catalunya en un país molt diferent de la resta de l’estat i amb unes necessitats molt diferents. Les protestes contra el govern són contínues. L’any 1842 les protestes són tan generals que fins i tot els fabricants, descontents amb la política econòmica, s’hi apunten. Tot s’acaba amb el bombardeig que el regent Espartero ordena sobre Barcelona.
Espanya fa un nou canvi: la revolució de la Gloriosa fa marxar la reina Isabel i es proclama la Primera República. És l’oportunitat de canviar les coses. En sis anys hi haurà fins a tres caps de govern catalans. El personatge clau és l’economista barceloní Laureano Figuerola, que va ser ministre d’Hisenda durant aquells anys i va crear la pesseta.
És molt interessant comparar la política catalana i espanyola d’aquells anys del segle XIX amb el que passa a Itàlia. Allà, la regió del Piemont ¿en molts aspectes semblant a Catalunya- sí que aconsegueix construir-se un estat a la mida de les seves necessitats industrials; de fet, la unificació italiana es fa al servei de la regió del Piemont.
Durant al primer terç del segle XX a Catalunya s’enfrontaran dues maneres diferents d’encarar l’encaix amb Espanya: la via “piamontesa” de Francesc Cambó i la “via irlandesa” de Francesc Macià. No cal ni dir que totes dues vies fracassen davant de la insurrecció militar i la Guerra Civil.
L’última història explica el darrer intent de solucionar el problema territorial: la Constitució del 78. Miquel Roca, un dels pares de la Constitució, ens n’explica alguns dels secrets.
En els últims 300 anys, la població de Catalunya s’ha multiplicat per quinze i ha crescut més del doble que la mitjana europea. I, en bona part, aquest augment ha estat gràcies a les migracions, primer des d’Espanya, i més recentment, des de tot el món. Com ha afectat aquesta arribada de gent d’altres llengües i cultures? Avui, a “300”, investiguem la gent d’aquest país.
L’explosió demogràfica catalana va començar al segle XVIII. La fi de les grans epidèmies, un llarg període de pau i la millora de l’alimentació i la higiene va provocar un creixement natural de la població. En alguns llocs, la població es va triplicar, com a Salàs de Pallars. I això va fer que el poble volgués créixer i estendre’s més enllà de la muralla medieval. I no sense problemes.
Però al segle XIX el creixement natural es va aturar. Les famílies van passar de tenir molts fills a quedar-se amb la parelleta, l’hereu i la pubilla. És el cas dels Rafeques, una família pagesa rica de Sant Pere de Riudebitlles, que en dues generacions veu com a l’hora de dinar la taula del menjador ha quedat mig buida.
Al segle XIX Catalunya es va industrialitzar i feia falta molta gent per treballar a les noves fàbriques. Per això van començar a venir gent de fora: primer valencians i aragonesos, després murcians. Expliquem el cas de Chiprana, una població de la franja aragonesa; a finals del segle XIX la gent d’aquest poble va emigrar en massa cap a Sant Martí de Provençals, a Barcelona, per treballar a les farineres del Poblenou.
És molt curiós comparar el model de creixement català amb d’altres països europeus. A Finlàndia, per exemple, hi havia una estructura agrícola molt semblant al camp català. I també hi havia la institució de l’hereu. Però, en canvi, al revés que Catalunya, al segle XIX Finlàndia es va convertir en una terra exportadora de gent. Veurem per què.
A Catalunya, durant la segona part de segle XX, la vinguda de nous immigrants va doblar la població. I això va provocar canvis profunds en la societat catalana. Com es van integrar, aquests nouvinguts? Ha funcionat, l’ascensor social? L’Antònia Martínez i la seva família, del barri de la Torrassa de l’Hospitalet, en són un exemple.
Avui els catalans tenen una imatge pacífica i entenimentada. Però, durant els últims tres segles, Catalunya ha viscut la majoria d’anys sota la violència, de vegades amb episodis brutals. Fins al punt que la fama de violents dels catalans va traspassar fronteres. En aquest episodi de la sèrie “300” explorem per què aquest país ha viscut tants anys sota la violència i què hem fet o què no hem fet per aturar-la.
Després de la guerra de Successió, i durant molts anys, la presència de l’exèrcit a les ciutats catalanes va ser font de conflictes. I, més encara, a partir del moment en què, trencant la tradició, les autoritats militars van implantar les quintes obligatòries pels joves catalans. La campana Honorata de la catedral de Barcelona va ser la protagonista de la primera gran revolta contra les quintes.
Les grans revoltes urbanes van ser les protagonistes al segle XIX. La nova classe obrera -sense canals de participació democràtica-, les guerres carlines i la repressió encarregada a l’exèrcit, van fer un còctel literalment explosiu. Vegeu, si no, la bullanga de 1835, que va acabar amb el cadàver del general encarregat de reprimir la revolta arrossegat pels carrers de Barcelona.
Els enfrontaments violents entre obrers i patrons van continuar durant molts anys. A principis del segle XX, davant l’empenta del moviment anarquista, alguns empresaris van decidir exercir la repressió pel seu compte. Són els anys del pistolerisme.
El clima d’hostilitats i la manca de representació de la classe obrera van continuar fins a l’esclat de la Guerra Civil, que alguns van utilitzar per passar comptes amb el passat. Durant els primers mesos de guerra, a la rereguarda van morir assassinades unes 4.000 persones. L’any següent, en plena guerra, la Generalitat encarrega al jutge Bertran de Quintana que obri les fosses i investigui els autors dels crims.
Després de la guerra, la dictadura de Franco venia la imatge d’un país en pau. Però la pau no era sinó el terror i la repressió que paralitzava la gent. A la comissaria de Barcelona, l’encarregat d’aquesta repressió implacable era el comissari Antonio Juan Creix.
Durant els últims tres segles Catalunya ha passat de ser un país agrícola i comercial a ser una potència industrial. I aquesta transformació no ha estat senzilla per a un país que mai no ha tingut ni matèries primeres ni recursos energètics. A més, aquesta transformació econòmica, tan diferent de la situació d’altres regions espanyoles, sovint no ha estat entesa ni atesa en les polítiques econòmiques dels governs espanyols. En aquest episodi de la sèrie “300” repassarem aquesta transformació que ha situat Catalunya com una de les grans regions productives d’Europa.
La primera història d’aquest episodi ens porta a Cabra del Camp, a l’Alt Camp, poc després del final de la Guerra de Successió. Els geògrafs reials recorren les propietats per fixar l’import d’un nou impost, el cadastre. Però els pagesos sovint els enreden.
La segona història explica les peripècies de Carles Ardit, que a principis del segle XIX recorre els centres tèxtils europeus fent d’espia industrial a sou de la Cambra de Comerç de Barcelona.
A continuació, el programa es trasllada a Tremp per veure com es construeix la primera gran presa hidroelèctrica de Catalunya, gràcies a l’empenta de F.S. Pearson i de Carles Montanyès.
Aquesta industrialització va convertir Catalunya en un dels centres productius més importants d’Europa. Semblant a Milà, si no fos que Milà té alguna cosa més: poder polític i capacitat d’influir en les polítiques governamentals.
L’episodi acaba amb el primer cotxe que es va construir a Catalunya. Era el 1890 i anava a deu per hora. Va ser un gran fracàs comercial, però va inaugurar una indústria que s’ha convertit en un element central de la productivitat catalana des de fa cinquanta anys.
En aquest episodi de la sèrie “300”, el presentador ens explica diverses històries quotidianes que ens permeten veure què ha passat amb la llengua d’aquest país els últims tres-cents anys. La pregunta que es fa és: com és que tres-cents anys després encara parlem català? Com és que el català no ha desaparegut del mapa, com gairebé ha passat amb totes les llengües minoritàries europees?
Després del 1714, la nova administració espanyola va engegar un projecte per unificar tot el territori amb una sola llengua, el castellà. Però a la Catalunya de llavors pràcticament només es parlava català. El 1786, el jutge Francisco de Zamora va recórrer tot Catalunya amb un encàrrec del rei Carles III: esbrinar si les mesures que s’havien dictat per aconseguir aquell objectiu havien fet efecte o no.
A mitjans del segle XIX, la llengua del país estava canviant. Les classes benestants havien assumit el castellà com a llengua habitual per a la cultura, la política i els negocis. I la imposició del castellà a les escoles es començava a notar. Vegeu si no el diari que va deixar escrit Ramon Argullol, un viticultor manresà, en què ens explica les peripècies per conquistar el cor d’una joveneta trenta anys més jove, la Roser… o la Rosario.
En aquesta mateixa època, el gaèlic irlandès, que fins aleshores era la llengua majoritària a Irlanda, va començar a desaparèixer. Fins al punt que a principis del segle XX, quan Irlanda es va convertir en un estat independent, la llengua irlandesa pràcticament havia desaparegut. El presentador viatja a l’illa per descobrir-ne els motius.
A Catalunya podia passar el mateix. Però aleshores un grup d’intel·lectuals va proposar-se recuperar la llengua literària catalana. I l’any 1859 van organitzar els primers Jocs Florals recuperats.
Les dues dictadures del segle XX, la de Primo de Rivera i la de Franco, van reprendre el projecte unificador d’una manera violenta. Però l’autèntic canvi lingüístic va venir dels grans moviments migratoris del segle. Molts d’aquells nouvinguts van impulsar un nou canvi històric. A l’escola Rosselló-Pòrcel de Santa Coloma de Gramenet, la ciutat més castellanoparlant del país, un grup de pares immigrants van impulsar la primera experiència d’immersió lingüística.
Un home es presenta a l’oficina de Wesley Doyle, l’agent del FBI encarregat de la recerca de «La Ma de Déu», un famós assassí en sèrie de Texas, i anuncia que coneix la identitat de l’esmunyedís assassí. Es presenta com Fenton Meiks, i afirma que que el seu germà Adam va matar tota aquella gent i que després es va suïcidar. Però els crims només són una petita part d’una llarga història que Meiks vol compartir amb Doyle, perquè entengui què va impulsar el seu germà a matar.
John Wilson és un famós director de cinema que decideix realitzar la seva nova pel·lícula a Àfrica. No obstant això, la captura d’un elefant es converteix en una obsessió tan gran que posa en perill el rodatge del seu recent projecte.
Lifi viu en una granja amb altres gallines que ponen ous en un tancat, però aquesta vida l’avorreix i decideix marxar. Lifi arribarà a la natura i allà viurà mil i una aventures, coneixerà altres animals i es toparà amb un simpàtic aneguet que no té mare.
Joey Jones és un ex-soldat de les Forces Especials, rodamón i turmentat per un tràgic passat. Fart de les injustícies que veu constantment al seu voltant, els esdeveniments el porten a convertir-se en un «àngel venjador». Aviat veurà com el seu passat es barreja amb el seu tèrbol present, i els intents per forjar-se una nova vida comencen a enfonsar-se.
